Per primera vegada, els Estats Units asseuen al banc dels acusats un president. Ni el descavalcat Richard Nixon va oferir l’estampa històrica que estem veient ara amb Donald Trump, acusat de tracte de favor i males pràctiques. El cas és que, abans de la seva primera campanya, el polític presumptament va intentar comprar el silenci d’una examant que amenaçava de parlar alt i clar. El més irònic del que ha passat fins ara és que aquell que volia silenciar una persona que li feia nosa, i que és processat precisament per això, ara està obligat a guardar silenci. Si no vol enfrontar-se al jutge del cas, naturalment.
Tot i que Trump sempre es mostra cridaner i estrident davant de les multituds i les xarxes socials, ara ha de seure i mirar al seu voltant sense obrir la boca; un canvi radical per a un candidat a la Casa Blanca, que de ben segur tornarà a oferir-nos aquells mítings abrandats tan seus –quan pugui. El jutge Juan Merchán, que seu a una trona bastant per damunt de Trump, tot just va veure rondinar l’expresident i li va faltar temps per advertir-li que no toleraria cap interrupció dels procediments ni cap falta de respecte a la seva autoritat. Quan entra i surt el magistrat, l’impetuós Donald ha de fer bondat, i ha d’alçar-se i abstenir-se de gestos o paraules malsonants com si fos un bon minyó.
El que fou l’home més poderós del planeta, i candidat a tornar-hi, està obligat a assistir al judici sencer, al llarg d’unes sis setmanes que se li faran molt llargues. A més, el tribunal està format per un jurat. La qual cosa vol dir que dotze novaiorquesos normals i corrents, seleccionats d’una llista de 200, tenen el destí de Trump a les seves mans. Seran ells i elles els que decidiran si Donald Trump va cobrir il·legalment els pagaments de diners a l’estrella eròtica Stormy Daniels l’any 2017. Si finalment resulta condemnat, li podrien caure fins a quatre anys de presó. Així que l’acusat ha de posar a prova la seva paciència i escoltar-ho tot, com si estigués emmordassat. No podrà ni opinar sobre els testimonis que vagin compareixent.
Aquest xou tan edificant ja va arrencar de manera prometedora amb les respostes dels jurats durant els processos de selecció. Molts van oferir visions molt sinceres i desinhibides de Trump, amb acudits inclosos i comentaris que el qualificaven a la cara de gran egòlatra o que directament expressaven que els desagradava la seva persona. Tot això davant d’un líder que sol bloqueja les veus crítiques a les xarxes socials. Però ara s’ha d’aguantar, perquè el jutge manté que tenir una opinió desfavorable de l’acusat no és un motiu prou vàlid per dubtar de la imparcialitat de qualsevol dels jurats.
L’expresident es va mostrar incòmode al llarg dels primers dies de judici, i sembla que la vista li suposarà una autèntica tortura. Se l’ha vist esbufegar i moure’s constantment a la butaca, a més de queixar-se pel fred que feia a la sala i rondinar, al carrer, sobre com el cas el tenia allunyat dels actes de campanya. En canvi, el seu oponent, Joe Biden, ha tingut per primera vegada l’oportunitat de mostrar-se més actiu i viatger que no pas ell. Més enllà del gaudi que representa per a molts veure un home com ell assegut al jutjat, impotent i silenciat, la moral del candidat se’n pot acabar ressentint.
De moment, tot plegat no s’ha notat a les enquestes, i es fa difícil pronosticar si pot afectar les expectatives per a les eleccions presidencials de novembre. Però hi ha opinadors que sostenen que la imatge d’un personatge tan segur d’ell mateix, grandiloqüent i autoritari, ja se n’està ressentint greument; és a dir, que l’estampa d’un personatge impotent i obedient no beneficia gens el perfil d’un líder que és adorat per les seves maneres de bully. Hi ha d’altres que asseguren, en canvi, que la moderació i el respecte a l’ordre establert era precisament el contrapunt que necessitava aquest home fatxenda i prepotent -el mateix home que va animar l’assalt al Capitoli de Washington i no va voler acceptar mai els resultats de les darreres eleccions.
D’aquí a uns mesos sabrem si el judici ha afectat el comportament a les urnes. D’entrada, el que és evident és que mig país seu davant la pantalla i menja crispetes. La humiliació d’un poderós i el seu silenci rabiós, sigui quina sigui la ideologia política, sempre resulta un espectacle gratificant.
