Reviso, passats uns quants anys, l’exitosa sèrie televisiva Joc de Trons. Mirar-se un llibre, una pel·lícula, una obra artística per segona vegada és un exercici altament recomanable.  Coneguda ja la trama, desvetllades les sorpreses, disposem de major concentració per fixar-se en els detalls, per fer una lectura més profunda. Més enllà d’esdevenir una icona de cultura popular, creadora de referents generacionals i metàfores diverses aplicades fins i tot en la política contemporània, val la pena parar atenció al discurs subjacent, els valors que en desprèn més enllà de polèmiques interessades o crítiques de curta volada. La sobredosi de violència de la sèrie, inclosa una violència sexual, que almenys per a la gent de la meva generació resulta més que incòmoda, el relativisme moral de la major part dels seus personatges, la supervivència, pràcticament impossible d’uns arquetipus–que sovint, més que individuals, van més enllà per la seva càrrega representativa–, l’aparició d’éssers fantàstics i alhora terrorífics –com a metàfores de les pors col·lectives– són indicadors que l’èxit de la sèrie va més enllà d’una història distreta de sang i fetge que seguir des de les plataformes audiovisuals. Són signes (preocupants) d’uns temps amarats d’uns valors i una moral coincidents amb els que dibuixen els guionistes

Anem a pams. Ens trobem sovint l’eterna discussió sobre si algunes històries inspiren determinats comportaments col·lectius, o si és l’obra artística la que reflecteix les característiques d’un temps determinats. Qui això escriu, que té formació d’historiador, es decanta per la segona opció. La bona creació, l’obra artística, acaba mostrant el rerefons, els valors, les temences, fantasmes, aspiracions i contradiccions d’un temps històric determinat. Les pel·lícules històriques, en realitat no ens parlen del passat, sinó que el fan servir per tractar el present, i situar els nostres conflictes vigents en un context històric diferent. Les nostres fantasies distòpiques, de ciència ficció, en realitat ens planten de morros davant els dilemes morals contemporanis. Un gènere ben conegut, com ara les històries de zombis, tenen connexió amb les èpoques de crisis econòmiques, tal com reflecteixen algunes recerques acadèmiques. I el cas de Joc de Trons podríem considerar-lo com a una exaltació subreptícia de la ideologia neoliberal: competència despietada, anòmia moral, la idea que qualsevol mètode és bo si s’assoleixen els objectius, dissolució de la idea de lleialtat (tret que es pugui comprar o llogar), la violència com a mitjà per assolir qualsevol objectiu, i finalment el fosc missatge de l’extrema solitud de l’individu, de la impossible seguretat, de la interpretació peculiar del darwinisme social segons la qual la supervivència, no és cosa necessàriament dels més aptes, sinó dels que disposen de menys escrúpols i semblen disposats a tot.

Podem escandalitzar-nos davant de les escenes, la trama, i la imitació entre els nostres adolescents del Joc del Calamar –un altre subproducte que ens posa davant el mirall del món que estem creant–. Tanmateix, no deixa de ser una metàfora dels nostres temps: la competitivitat extrema per l’èxit i el tracte despietat contra qui fracassa. La polvorització de qualsevol sentiment empàtic o moral i la substitució per una estètica en què les emocions són més un guarniment per a l’espectacle que una eina necessària per a la convivència col·lectiva. En qualsevol cas, tot aquest conjunt de productes audiovisuals –n’hauríem de dir, potser, el vuitè art– reflecteixen la dissolució completa de la moral provinent del cristianisme i la seva substitució per una mena de paganisme anòmic: la mort de Sant Agustí i el triomf de Nietzsche, la derrota de Hannah Arendt i les seves disquisicions sobre el mal, i el triomf del seu cínic i amoral mestre, Martin Heidegger i la seva indiferència respecte el dolor aliè.

En el camp del pensament, ja fa temps que s’alerta sobre aquesta deriva contemporània, fruit de dècades d’hegemonia neoliberal. Els pensadors francesos Pierre Dardot i Christian Laval ja fa temps que ens alerten de l’”home neoliberal”, com a un individu que, sol, es converteix en un empresari de sí mateix, que s’autoexplota, que s’infringeix dolor en nom de la lògica capitalista. En la dura selva econòmica, encara que també moral, s’exalta el triomf d’aquells que han passat per damunt de la muntanya dels fracassats, tenint en compte que el fracàs és la norma, i l’èxit, una excepció, a més, efímera i nihilista, més o menys com apareixen les batalletes, i els morts per l’espassa, el verí, la traïció, o directament socarrats per dracs mitològics, com hem vist a Joc de Trons. Zygmunt Bauman, per la seva banda, havia teoritzat que, fins i tot, en l’àmbit de les relacions humanes, l’amor i la sexualitat havien esdevingut purs productes comercials, on la pròpia idea del consum havia esdevingut la norma –es consumeix sexe com qui consumeix patates fregides–. Les aplicacions de cites promouen això, una utilització de l’altre amb la finalitat d’obtenir més poder que afecte. De fet, és preocupant veure com la sexualitat té a veure, com explicava cínicament Francis Underwood a House of Cards, amb el poder. La nova pornografia i la creixent violència sexual van massa amarades d’aquest sentit anòmic (anòmia, ve del grec ἀ  i νόμος , absència de regles, d’estructura, de norma, per tant, podríem definir-ho com a “desregulació). O, com considera el pensador coreà Byung-Chul Han, en la seva tipologia de la violència, esdevenim individus que, havent interioritzat la necessitat del triomf, generem un col·lapse interior a còpia d’autoexplotació i un punt de nihilisme.

Com hem arribat aquí? A finals dels setanta, la imposició del neoliberalisme, amb una nova moral encapçalada per Margaret Thatcher i la seva negació de la societat, sinó la simple existència d’individus i famílies que lluiten per la seva esfera de poder, ha marcat ja més d’una generació. Hem interioritzat aquesta anòmia moral propiciada per un sistema que desregula totes les normes, també les del comportament individual i col·lectiu. La paradoxa és que aquelles morals, instruments intel·lectuals, que podien provenir del cristianisme, o si molt m’apuren, del socialisme –l’omnipresent idea de comunitat que s’ha d’ajudar per sobreviure– han donat pas a una idea hobbesiana de l’existència, en què tothom és un llop per a l’altre. Després de quatre dècades de neoliberalisme en els cossos, assistim a la seva inserció en les ànimes. I això pren forma de barbàrie, una barbàrie econòmica, encara que també intel·lectual, en què el tot val ens ha arrossegat vers una mena d’intempèrie ètica, que fa que sèries com Joc de Trons ens permeten veure’ns reflectits.

Comentaris

    LlunyDeCat Novembre 19, 2021 | 19:49
    Pensar que fa 50, 60 o 80 anys els Humans eren millors és la veritable distopia. Ma mare m'explicava que als anys 30 al pati de l'escola jugaven a "matar jueus". I la violència sexual contra les dones treballadores de la part d'encarregats i amos sempre ha estat la norma. És ara que socialment ha esdevingut mal vist. Jo vaig aturar de veure House of Cards de la repugnància que em produïa i mai he vist Game of Thrones. No m'interessa pas els films i les sèries violentes, de zombis, de perturbats mentals (que és la norma actual a la societat mal anomenada neo-liberal). Això del neo-liberalisme és un altre invent com el terme "catalanoparlant". El liberalisme mai no ha existit. Al segle XIX la mainada treballava a les fàbriques. I ara també però al Tercer Món. Som gairebé al mateix punt amb algunes millores. Però les elits són les mateixes salvatges de sempre. La vida de les persones té un valor diferent a Europa i al Brasil o a Filipines. I d'això t'adones quan hi vius. Per això només pots comprendre una societat quan hi vius uns quants anys. CAT no té pas res de liberal. Dinamarca sí. Suïssa sí. CAT és una Colònia dels Espanyols on cadascú va a la seva. Per sobreviure. Per això fa 40 anys que deixen enverinar l'aigua potable amb els purins de les granges de porcs i tothom se'n fot.
    Narcís Novembre 19, 2021 | 20:01
    Ras i curt : ni sé ni m' importen aquestes sèries així com tant se me' n fumen llurs continguts ( majoria aclaparadora de persones no són per perdre el temps que sí per procurar guanyar-s' hi la vida amb la millor bona consciència ! ) ! PD : molts, àdhuc massa, si sabessin allò que és el " treball " .. no estarien per orgues i, menys encara, per deixar-se aixecar la camisa, per ' publicistes ' de tres xavos .. en misèries rastreres que malauradament veiem dia rere dia en la vida real !
      Psiquiatra d'en Narcís Novembre 20, 2021 | 07:14
      Prenguis les pastilles que li vaig receptar, altrament escriura vòmits com aquest sense cap sentit...
    Luisnomeacuerdo Novembre 19, 2021 | 23:16
    Infumable el junta letras este , que ha sacado todo esto de la wiki, ale vete a recoger peras a Lérida, paleto.
    Jubilat. Novembre 20, 2021 | 07:45
    Doncs jo també havia anat, per Setmana Santa, a "Matar Jueus". Hi anàvem a l'esglèsia; duiem aquell estri anomenat "Carraca" que feia un soroll molt peculiar, com també bastons i altres objectes que, tots plegats, feien un enrenou més que considerable. Ah!. I de la cerimònia en deien "L'ofici de tenebres". Cert: tenebres a dojo.
    AmberKnight Novembre 21, 2021 | 14:12
    Sembla que l'autor de l'article no va veure el capítol final de Joc de Trons, perquè els guanyadors no són els que ell diu. És el que passa quan fas servir un recurs cultural com a excusa per promoure la teva ideologia

Nou comentari