Aquesta setmana va començar amb una Diada que el govern no considerava un atac a la seva política, com la de l’any passat, raó per la qual el seu cap, el MHP Aragonès, va anunciar que hi participaria. Però no tothom al món republicà es va sentir cridat per aquesta heroica decisió. Com que el president del partit, Oriol Junqueras, va donar positiu a la Covid, es va abstenir d’anar-hi. Justifica la seva absència per “responsabilitat social”. Una responsabilitat de curt termini, atès que l’endemà anunciava la seva participació en un col·loqui sobre la dictadura de Primo de Rivera.
Pere Aragonès va complir la seva paraula i es va presentar a la manifestació de l’ANC, on va protagonitzar un episodi que acosta una vegada més Catalunya al model autoritari d’una república bananera. Envoltat i protegit per una colla d’escortes, càrrecs i militants del seu partit, va recórrer tres-cents cinquanta metres i, després, es va fer discretament fonedís. Mentrestant, la seva guàrdia pretoriana ofegava tota manifestació crítica amb aplaudiments i grits d’independència. Fins i tot, el mateix Aragonès, que demanava al carrer, com a un ciutadà més, la independència que s’havia compromès a culminar en aquesta legislatura com a governant.
Els mitjans de comunicació públics i privats controlats per ERC no van trobar noticiable aquesta confessió d’impotència que palesa la inutilitat de la Generalitat. La seva funció no és informar de la realitat, sinó crear-la. Per això exposen, amb profusió d’imatges, les posicions, plantejaments i peticions dels republicans, amagant el fet que, en aquesta negociació entre el govern i JxC no pinten res.
Les xarxes, en canvi, on reina una total llibertat d’expressió, van denunciar el muntatge del president i la seva claca i van aclarir que a la manifestació no es demanava cap amnistia sinó la independència. La independència que escandia al carrer el president de l’autonomia catalana.
La presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, va demanar la DUI amb determinació i, amb una mica menys de decisió, va deixar entreveure que la idea d’una llista cívica continua viva. El president Aragonès, condescendint, com a home d’estat, va contestar que no té cap sentit proclamar la DUI si no hi ha un reconeixement internacional, obviant el fet que, perquè hi hagi reconeixement internacional, abans cal proclamar una DUI. L’argument és que la DUI ha d’esperar a un “segon moment” perquè el que toca aleshores és aconseguir l’amnistia que es presumeix més viable perquè se suposa menys conflictiva que la DUI.
Per dur a terme feliç aquesta estratègia, els republicans volen aprofitar l’ocasió i reclamen amb insistència la unitat de l’independentisme, la mateixa unitat que van trencar fa vuit anys. Com que llur crèdit unitarista està sota mínims, és poc probable que la seva proposta cristal·litzi en aquesta primera etapa de la negociació. Més endavant, si com sembla molt probable, ERC perd l’hegemonia de l’independentisme, la unitat esdevindrà necessària i ja veurem si, aleshores, ERC no torna a trencar-la.
No sé quina serà la posició de Junts, però suposo que estaran pendents de quins siguin els resultats de les seves propostes per a una negociació, des del català al Congrés i a la UE, fins a la presència d’un mediador. I, no cal esmentar-ho, l’amnistia.
L’amnistia, doncs, sembla el cavall de batalla en aquest moment de la negociació. Les forces espanyolistes han convocat dues manifestacions en contra a Madrid, el 23 de setembre, tres dies abans el debat d’investidura de Feijóo i a Barcelona el vuit d’octubre. Manifestacions- concentracions d’afirmació nacional espanyola, hereves de les del Caudillo a la plaça d’Orient.
En aquest ambient tan encès, amb un grau notable d’hostilitat i rumors sobre l’estat d’ànim de les forces de seguretat, Pedro Sánchez seguirà molt a prop l’evolució dels esdeveniments: l’abast de les manifestacions i l’impacte de les veus que, dins del seu partit, són més contràries a l’amnistia que les forces de dretes.
De la consideració que en faci sortirà la decisió de tirar endavant a la investidura amb un projecte de llei d’amnistia o deixar passar i anar a noves eleccions.
