El 3 de setembre passat, l’escriptora Bel Olid, va denunciar a través de Twitter que aquell mateix dia havia estat comminada a tapar-se els pits mentre es banyava en una piscina de Port Aventura. “M’acaben de fer fora”, deia ella, “per anar vestida exactament igual que molta altra gent que s’hi banya: amb pantaló de banyador”. Tota la meva solidaritat, Bel. Sovint ens indignem davant les normes masclistes i descaradament patriarcals d’altres societats, cosa que està molt bé, mentre acatem submisos les que tenim a casa nostra de la mateixa naturalesa. I la norma de tantíssimes piscines catalanes, que obliga les dones a tapar-se els pits, n’és una.
La pregunta és: amb quin dret expulsen la banyista? Dret legal, cap. Dret religiós, cap. Tot al contrari, és una violació dels drets bàsics en una societat laica. Els fervors religiosos pertanyen a l’àmbit personal i privat, i allò que no pot ser imposat a les escoles no pot ser imposat a les piscines. Per tant, n’hi ha prou de demanar a la direcció d’una piscina que exposi per escrit les raons per les quals discrimina les dones perquè quedi al descobert la seva insostenibilitat. No es pot coartar la llibertat de la gent basant-se en creences o en gustos personals.
Justament vaig escriure un conte en què es parla d’aquesta qüestió, i ho vaig fer perquè sempre m’ha semblat aberrant l’existència d’una norma així –n’hi ha moltes més–, una norma que discrimina per raons de gènere. És absurd que un home, pel sol fet de ser home, pugui estar-se en una piscina amb el pit al descobert i una dona, pel sol fet de ser dona, no. Hom dirà que els pits de la dona no són iguals que els dels homes. Molt bé, i què? És clar que són diferents. Si no ho fossin, cap de nosaltres no seria aquí. Quin problema hi ha? El problema no són els pits. Els pits, rai, pobrets! El problema són els ulls que els miren. I aquesta mirada autoritària i discriminadora té arrels molt profundes que ens porten a una moral de convenció patriarcal, fastigosament masclista, que considera el cos de la dona un generador de turbulències masculines libidinoses. Hi ha llocs on fins i tot l’alletament d’un nadó no es pot fer a la vista de la gent. Déu-nos en guard que els homes, en passar, veiessin aquell pit! Les coses que podrien arribar a pensar (i a fer)!
És, doncs, dins d’aquest marc mental que podem veure homes sense camisa en àrees d’exercici físic, o asseguts sobre la gespa d’alguns parcs o, tot sovint, passejant pels carrers de poblacions de platja, mentre que mai no veiem cap dona que faci el mateix despullada de cintura en amunt. L’home, a tot estirar, serà percebut com a xaró o mal educat per comportar-se com si estigués a la platja; la dona, indefectiblement, serà conceptuada com a provocadora, obscena o, directament, marcolfa. Per bé que no és pas el tema del film i el vincle seria només tangencial, recomano la visió de la pel·lícula “Tomboy”, de la directora francesa Céline Sciamma. Esplèndida.
Es tracta d’un prejudici discriminador que ve a dir-nos que la dona és un ésser inferior, una possessió que, si hi ha visites, ha de ser amagada en previsió que aquestes, en veure-la, poguessin sentir-s’hi irresistiblement atretes i, talment com si fos una cullera d’argent, endur-se-la a la butxaca. L’home, mentrestant, fill predilecte de Déu, pot passejar-se platja amunt i platja avall lluint els seus músculs pectorals i els seus bíceps desenvolupats per ser exhibits davant del mirall i en públic sense que això impliqui cap mena de provocació. El cos masculí no té malícia; el femení, sí. El cos masculí no és pecaminós, el femení ho és de dalt a baix. I el burquini? El burquini és una mostra encara més aberrant del sotmetiment de la dona a l’home, un signe d’esclavatge contra el qual moltes dones es rebel·len pagant-ne un preu esfereïdor.
Les piscines de Catalunya no poden ser còmplices d’aquesta discriminació, ni tampoc tenen dret a ordenar que les dones vagin més tapades que els homes. No és vàlid pretextar que una cosa són les piscines municipals i una altra les piscines privades. No és vàlid per diverses raons. En primer lloc perquè n’hi ha de privades, com és el cas de Port Aventura, que reben diners públics. En segon lloc, perquè el dret d’admissió fineix on comença la discriminació. Es pot fer fora algú per robatori o per comportament violent, posem per cas, però no es pot fer fora algú per raons de sexe, ètnia, llengua o color de la pell. I una raó que val per totes són els articles 1, 2, 4 i 7 de la Declaració Universal dels Drets Humans. El principi d’igualtat està per damunt dels prejudicis individuals i cap direcció de cap piscina no té dret a exigir a les dones que es tapin més que els homes. Si en una piscina pública algú no suporta la visió dels pits d’una dona està en el seu dret de no mirar-los, però no pas d’exigir que se’ls tapi. Altrament, la dona primera, per la mateixa raó, tindria dret a exigir a la segona que es tragués el sostenidor.
En l’incident sofert per Bel Olid, hauria estat d’agrair que diverses dones del seu voltant, tot fent-li costat, s’haguessin tret també la part de dalt del biquini i lluït els seus mugrons. I encara hauria estat més saludable que els seus companys, solidaritzant-s’hi, se l’haguessin posada ells, la peça de roba de la discòrdia. Proposo de fer-ho en altres llocs. Què faran els zelosos guardians de la moral patriarcal de la piscina? Obligaran els homes a treure’s la part de dalt? En nom de qui. En nom de Déu? No pot ser que el senyor que censura la dona que mostra els seus mugrons a la piscina pugui treure’s la samarreta i mostrar tranquil·lament els seus. I és que el moll de l’os d’aquesta història són els mugrons. De sostenidors, n’hi ha de minúsculs sense que passi absolutament res. Allò que es considera pecaminós és la visió dels mugrons. Si es veuen els mugrons, la banyista ha de ser expulsada de la piscina.
Aquesta mena de discriminacions són inadmissibles a Catalunya i és responsabilitat del Govern que les piscines amb normes discriminatòries siguin sancionades i obligades a respectar els drets humans. Mentrestant hi ha el dret de la desobediència, és a dir, de no claudicar, per tal que la insubmissió no sigui, com en el cas descrit, un fet aïllat, sinó una altra reivindicació col·lectiva dels drets de les dones. No són només els mugrons, el que hem d’alliberar. Els mugrons són només la punta d’un cos ancestralment oprimit.
