Dissabte, després d’una breu migdiada, em desperto davant la tele amb un titular brutal a TV3/3cat o com es digui: “Possible minihuracà mediterrani”. Estaven fent un programa especial, que haurà durat més de vint-i-quatre hores, entre una cosa i una altra. L’apocalipsi televisat: prediccions prudents i serioses barrejades amb fantasies de meteoròlegs passats de voltes, alcaldes a dojo, uniformes, crides a la responsabilitat, tancament de trens, cinemes i patinets… I al fons, procurant exquisidament que si ficaven la pota el culpable fos un càrrec polític o tècnic de segon nivell, el governet de tothom i una de les seves grans produccions televisives, un salt exponencial més enllà dels pesats i llarguíssims anuncis amb els quals ens castiguen dia sí i dia també.
Ells, sempre pendents de dir-nos què hem de fer i què no. Pel nostre bé, clar que sí. Governar no ho faran, no, però per consells no quedaran… He dit consells? Sí, però també instruccions, que és la manera fina d’anomenar les ordres que s’han de complir sí o sí. No sé quin càrrec intermedi va dir a la tele: “No, no, no són recomanacions, són instruccions que els ciutadans han de complir”. Ordres, ordres!
No governen els trens de rodalies, no governen l’habitatge, no governen la immigració, no governen la demencial i abusiva fiscalitat espanyola, no governen ni l’AP-7, entre altres raons perquè no és seva… però sí que es veuen amb cor per donar ordres a tort i a dret i organitzar una mena de “guerra del móns” televisada, que no li arriba a la sola de la sabata a la genial distopia d’Orson Welles.
A la tarda del dissabte, doncs, teníem un minihuracà mediterrani al damunt. Els mitjans més seguidistes i menys curosos van comprar la moto amb ganes: que si el minihuracà per aquí, que si per allà, que si els “medicans”, que si el canvi climàtic, que si les tempestes tropicals… Que fàcil hauria estat parlar, seriosament, de pluges torrencials, per exemple, o termes similars. Però no molen tant com l’espectacular concepte del minihuracà mediterrani, no generen tants clics ni tanta audiència, no et posen els pèls de punta…
I així han passat el cap de setmana, posant els pèls de punta als catalans i als marcians, amb tota l’artilleria pública i privada que tenien al seu abast.
Sí, sí, ja sé el que diuen i diran alguns… Però, home, no siguis frívol, és qüestió de responsabilitat, no veus que la situació era molt perillosa i s’havia de preservar vides i béns mobles i immobles? No veus que a vegades s’encerta i a vegades no, però que això es fa amb la millor de les intencions? Qui ets tu per no creure’t això de les “possibilitats d’un minihuracà mediterrani”, que no eren cap excés d’imaginació?
Al llarg del matí de diumenge, una vegada vist l’abast real del problema (que no minimitzo en absolut, entre altres coses perquè em repugna la frivolitat política i periodística), van anar plegant veles. De mica en mica, el minihuracà va anar desapareixent de TV3 i de les portades de molts mitjans: es tractava d’anar traient la poteta ficada fins a la cuixa, amb la màxima dignitat possible, sense disculpar-se ni corregir res i sense deixar d’espantar els ciutadans.
Havia plogut a bots i barrals, sí. Les tempestes torrencials havien estat duríssimes a alguns llocs, sí. Però se’ns havia perdut un minihuracà mediterrani. Vaja, com si se’ns perd un minitsunami, un miniapocalipsi o un miniterratrèmol: difícil d’explicar i entendre després d’un festival de confusió que va contaminar la bona informació periodística que també es va donar.
Responsabilitat, seriositat i política catalana no rimen ni de conya, com és evident. I amb la governamental, gerencial, delegada, sotmesa o com se’n vulgui o pugui dir, encara hi rimen menys.
La temptació de generar un escenari d’autoritat, de responsabilitat, de rigor màxim és més que forta quan no te’n surts en gairebé cap qüestió. Tots tenim la llista al cap, un desastre absolut, que en bona part, si hem de ser justos, no és culpa de l’actual gestoria autonòmico-provincial. Quan promets que sí, que ara ens deixarem de mandangues polítiques i independències i punyetes i ens dedicarem a fer que funcionin els trens, les escoles, la sanitat i aquelles coses que són el “back to basics”… i organitzes una catàstrofe de l’estil de l’Ayuso o el Pedro Sánchez, per posar dos exemples altament catastròfics, bé has de fer alguna cosa…
I el que pots fer, si et corre pressa i se t’acaba la pista, és agafar el clàssic manual de la pandèmia de la covid: uniformes, confinaments, ordres severes, temor generalitzat, prohibicions i sensació potent d’un “ordeno y mando” a l’espanyola, que sempre agrada molt.
Pel camí, tanmateix, se’ls ha perdut un bonic i telegènic minihuracà mediterrani, que semblava meteorologia però al final ha resultat ser una combinació de política i propaganda.
Han perdut també una oportunitat magnífica per exercir autoritat sense sobreactuar, per demostrar criteri amb responsabilitat i mesura, per no abusar de la tele i les altres eines propagandístiques i sobretot, sobretot, per generar credibilitat de la bona i guanyar-se la confiança del país. Però han preferit el “show business”, per coherència amb el que creuen que els donarà més vots, ara que sembla que venen maldades.
És així com els governs, fins i tot els que volen més a ran de terra, perden el seu país. Sobretot quan es comporten com si no fos el seu país.
