Una de les “estrelles” inesperades d’aquest estiu ha estat un economista argentí, Javier Milei, que després de tenir excel·lents resultats a les eleccions primàries, es presentarà a la presidència de l’Argentina. Milei és un tipus peculiar. Admirador de Murray Rothbard, un antic activista d’esquerres reconvertit en “anarco-capitalista”, defensa un seguit de propostes, aparentment contradictòries, en realitat l’evolució lògica d’un neoliberalisme filosòficament degenerat després de cinc dècades d’hegemonia. A tall d’exemple, està a favor de la compra-venda d’òrgans, de l’amor lliure, en contra del matrimoni (malgrat que a favor de l’homosexualitat) i radicalment en contra del dret a l’avortament. Altres perles d’aquesta estrella de la televisió són les seves propostes de desaparició, a la pràctica, de l’estat i dels impostos directes, la supressió de l’educació i sanitats públiques, de fet, en contra de l’ensenyament obligatori i partidari dels “vouchers” educatius (uns diners que reparteix l’administració perquè cada família triï l’educació privada que cada família que s’ho pugui permetre consideri oportuna), i de qualsevol subsidi, seguretat social, pensions o altres elements que puguin recordar l’estat del benestar. Pel que fa a temes de seguretat pública, de la mateixa manera que va proposar Jair Bolsonaro o Vox, és partidari de la liberalització de la compra d’armes –que cadascú pugui disparar als seus agressors–, d’una política de tolerància zero amb la delinqüència i de sotmetre a treballs forçats als presos.
Per explicar com un personatge d’aquestes característiques estigui en disposició de guanyar les presidencials de la tardor, cal entendre (si és possible fer-ho) un país tan complex com l’Argentina. Tradicionalment, aquest país austral, malgrat la seva enrevessada història social i econòmica, havia estat fins al segle passat, un dels més segurs d’Amèrica Llatina. Malgrat la crisi econòmica endèmica que s’arrossega des de la dictadura dels anys setanta, malgrat els terribles programes d’ajust de l’època de Carlos Menem als noranta, els nivells de delinqüència no eren equiparables als d’altres països com Brasil, Colòmbia o Mèxic. Tanmateix, i molt especialment arran del “corralito” d’inicis d’aquest segle, tot sembla haver-se’n anat en orris. Generacions de pobres que no saben què és una ocupació en l’economia formal, èxode del millor de les classes mitjanes, un sistema polític cabdillista disfuncional, ha equiparat aquest país de grans possibilitats en realitats crues d’illes de prosperitat envoltades per oceans de precarietat; urbanitzacions tancades i vigilades -com els castells medievals- envoltats per Villas Miseria. I, per descomptat, Villas Miseria en què l’estat ja no té presència i la llei la imposa qui té més armes i major nombre de sicaris. En aquestes circumstàncies, –segrestos exprés, extorsions, tràfic, violència sexual, guerres de bandes…- és normal que la seguretat resulti desesperadament prioritària per a la majoria.
La qüestió sobre la direcció econòmica d’una societat i la seguretat pública és una cosa tan complexa com ho pugui ser un país farcit de psicoanalistes. Com es passa de ser una societat relativament ordenada a una en descomposició? No cal ser argentí per experimentar-ho. Els mateixos Estats Units són un exemple de com ha degenerat una potència mundial, com poden quedar depauperats amplis segments de la població i com la segregació entre classes –entre els suburbs benestants i el downtown poblat per un exèrcit creixent de homeless en la pitjor epidèmia de drogoaddicció del segle– ens ha deixat un panorama de preguerra civil. Potser que admetem que aquesta situació té a veure amb un gran factor: mig segle de neoliberalisme. És el que es desprèn de la lectura del darrer llibre de l’historiador nord-americà Gary Gerstle en què relata l’auge i caiguda de l’ordre neoliberal. Aquest professor de la Universitat de Cambridge apunta a una estranya coincidència entre els sectors més reaccionaris de la societat nord-americana –l’escola austríaca d’economistes– obsessionats a trencar amb les polítiques públiques de benestar del New Deal, i un conjunt de pensadors i empresaris progressistes, vinculats a l’hippysme dels anys 60 -els empresaris tecnològics estil Steve Jobbs-. Els primers volien desregular completament l’economia, acabar amb els impostos progressius, eliminar els sindicats, acabar amb els programes de protecció social, implementar l’individualisme com a filosofia general i deixar l’individu sol en una societat darwiniana on la inseguretat econòmica esdevenia el gran oceà poblat de taurons on havien de navegar amb rumb incert. I els segons…? Perseguien exactament el mateix! Què els diferenciava (i els diferencia), doncs? Pel que fa als primers –amb polítics d’estil Reagan, Bush, Thatcher– tenien una concepció moral conservadora, neovictoriana, anaven a missa i creien en la família, i en el fet que els individus tinguessin marcats determinats límits en el seu capteniment: certa sobrietat i continència en l’estil de vida, partidaris d’un nacionalisme relativament homogeni i d’un nivell de disciplina social que implicava polítiques dures de repressió contra la delinqüència. Pel que fa als segons –amb polítics d’estil Clinton, Blair, Obama–, tot el contrari: no creien en la família, mantenien concepcions vitals hedonistes, eren partidaris del cosmopolitisme i les noves fórmules de diversitat sexual, i d’una inclusió que implicava certa permissivitat respecte a la transgressió de les normes.
En altres paraules, el neoliberalisme conservador, dels setanta, vuitanta i noranta, dibuixava una societat en què es deixava immers l’individu en la més absoluta intempèrie econòmica i material, en la més total i absoluta incertesa. El neoliberalisme progressista, també, encara que afegint també els aspectes relacionats amb la vida privada. A la inseguretat material, aquest darrer ha afegit la inseguretat existencial. Sense estabilitat a la feina, sense l’estat com a agent equilibrador de les diferències, els darrers anys han afegit altres inseguretats: la inseguretat identitària –proporcionada per un cosmopolitisme que deslocalitza els inconvenients envers les classes treballadores; la inseguretat familiar –amb elevades taxes de divorci i la davallada en el nombre de matrimonis–; la inseguretat íntima–amb polítiques de gènere i diversitat sexual que generen desconcert entre àmplies capes de la societat; inseguretat pública –amb polítiques de despenalització de les drogues o tolerància respecte a les transgressions, per posar un exemple ben conegut i quotidià, als centres educatius o l’incivisme impune que marca els nostres carrers.
Com hauran comprovat els lectors, ni el neoliberalisme d’esquerres ni el neoliberalisme de dretes són capaços d’oferir allò que qualsevol individu voldria: seguretat. Una seguretat necessària per tirar endavant projectes de vida: professionals, familiars, personals… I això genera greus angoixes que contrasten amb un debat públic que tendeix al sensacionalisme. Perquè, efectivament, quan políticament s’aborda la qüestió de la inseguretat, els opinadors i els relators oficials ho centren gairebé tot en una qüestió policial, en un tema de disciplina pública. I aquí, els elements més conservadors disposen d’una superioritat tàctica difícil de combatre. L’angoixa col·lectiva davant la degradació dels estàndards de vida es tendeix a sublimar en un ressentiment popular contra el més visible. I la delinqüència, normalment filla de la degradació de les bases de la convivència social, sol ser la part més espectacular. Les dretes, amb el seu discurs de llei i ordre, són imbatibles en aquest camp. Més, quan els instruments de control social –tribunals, policies, mitjans de comunicació– estan de la seva part, mentre que els sectors (per posar una etiqueta inexacta, encara que fàcilment identificable) “progressistes”, no se senten còmodes en aquest terreny, a banda d’estar subrepresentats en les forces de l’ordre o els àmbits jurídics. Tampoc no hi ha prou espais de reflexió per entendre que la creixent degradació de la convivència, l’exèrcit cada vegada més ampli d’aquells que actualment viuen a fora dels espais ordenats i regulats, són la conseqüència d’unes decisions concretes del passat.
En qualsevol cas, és obvi que per revertir aquesta situació de degradació, cal fer una reflexió en profunditat. Ja fa més de vint anys el sociòleg Ulrich Beck ens alertava de la “brasilerització d’occident” en el sentit que les polítiques neoliberals arreu d’Europa empenyien occident vers un model social que podia recordar el del violent país llatinoamericà. La seguretat ha d’entrar en el debat polític. No pas com voldria Milei, Bolsonaro o Vox, sinó precisament com a un tema radicalment global –holístic, segons el terme de moda– que impliqui viure amb certeses, predictibilitat i una estabilitat –material i espiritual– que els neoliberals van arrasar fa mig segle.
12
4
