A la primavera de 1940, quan Hitler tenia la victòria al seu abast, Winston Churchill va prometre als britànics «Blood, toil, tears and sweat». Sang, esforç, llàgrimes i suor. Fluïds corporals a dojo, que desagradable… Eeeeeccccs, oi?
Ara ves i digues tu unes paraules com aquestes i comença a córrer abans no t’apedreguin: «Hem d’afrontar una prova molt dolorosa. Ens esperen molts, molts mesos de lluita i patiment. Em pregunten quin és l’objectiu… Puc respondre amb una sola paraula. La victòria. La victòria al preu que sigui. La victòria, malgrat tots els temors. La victòria, per llarg i dur que sigui el camí, perquè sense victòria no hi ha supervivència».
No hi ha polític ni a Catalunya ni al país veí, i tampoc a Europa, amb el valor necessari per dir la veritat als seus ciutadans, que no volen escoltar coses com aquestes. Ves i digue’ls tu ara que això de la covid va per llarg, que ens esperen proves encara més dures, que no tornarem ràpidament a les coses d’abans. Vés i digue’ls la veritat: que les hem passat, les passem i les passarem molt putes.
Però la realitat és la que és, tossuda com una mala cosa, i ens continua bombardejant.
I així veiem en Sánchez convocant una cimera autonòmica per passar l’estona, els altres que convoquen els «procicats» de torn, els de més enllà que van embolicant la troca… I les xifres que s’enfilen i s’enfilen, però a veure qui té el valor de dir a la gent que es deixi de sopars de Nadal i de llumetes i cervesetes i les típiques llibertats que tant agraden als hàmsters tancats a la seva gàbia, que ens hem relaxat massa, per variar, i ara toca tornar a endurir dràsticament totes les mesures que ja coneixem. I ja no diguem que caldria obligar a vacunar o imposar passaport sanitari a la feina o al transport públic.
El que estan fent és mirar de repartir responsabilitats. En castellà hi ha una expressió magnífica, molt adient per a la manera espanyola i catalana de fer les coses: «escurrir el bulto».
Necessitem un o una Churchill. No un Sánchez, no un Aragonès, no una Ayuso, cadascú calculant no córrer més riscos dels necessaris. I necessitem encara molt menys egoïstes sense escrúpols com Casado o Abascal, autèntics terroristes que juguen a guanyar punts amb el terror que escampen, demagogs antipatriotes, antiespanyols, anticatalans i antielquefacifalta a canvi d’esgarrapar algun vot, encara que sigui jugant miserablement amb la vida i la seguretat de la gent.
Algú que digui les coses pel seu nom, brutalment. Algú que provoqui una reacció valenta, adulta, no la queixa infantil a la qual ens estem acostumant perillosament. Necessitem polítics/es amb valor per a les grans crisis, que és quan es fa evident qui té talla i qui no en té. Gent disposada a estavellar-se o arribar al cim, però decidida a fer el que cal, sense mitges tintes, sense airbag.
Gent que planti cara a una pandèmia que ens tindrà assetjats fins al 2023, com a mínim, i que lideri una societat cansada, sí, però què hi farem: els cansats són els que fan la feina, oi?
Això no va de cervesetes, de la llibertat de les terrasses, de floritures jurídiques amb els egoistes i estúpids que no es vacunen en nom d’uns drets i unes llibertats que cal debatre, sí, però quan acabi la guerra contra la covid.
Ja n’hi ha prou de contes amables, de mitges veritats i mentidetes amables per a una societat infantilitzada, incapaç de tancar els punys, serrar les dents i aguantar el que faci falta.
Toca això: sang, esforç, suor i llàgrimes. I arremangar-nos. I ser solidaris amb els que pateixen les patacades més dures. I activar els mecanismes d’un Estat que, si vol, té diners de sobres, però, clar, hauria de tocar coses intocables…
Però no hi ha polítics disposats a prendre mesures impopulars, no fos cas que perdéssin seguidors a les xarxes socials o els posin de color de julivert.
Aquí tenim, despullada, la política catalana i espanyola del segle XXI. No dona per a gaire més. Qui dia passa, any empeny, i ja vindrà algun epidemiòleg a dir el que la gent no vol escoltar. I després voldran, clar, tenir l’autoritat moral d’un Churchill… I no entendran per què, en el fons, a la gent cada dia se’ns en fot més el que diguin i el que facin.
Amb tots ells, el 1940, Gran Bretanya s’hauria rendit davant de Hitler. O d’un virus. O del que sigui.
