D’aquí a quaranta-cinc dies, segons tots els indicis, s’haurà consumat el Gran Esclat iniciat fa poc més d’una setmana, quan Pedro Sánchez va tenir la malfadada idea de dissoldre abruptament les Cambres legislatives i anticipar al 23 de juliol les eleccions generals. Aquesta decisió va enxampar a contrapeu a propis i estranys, va accelerar pactes i ruptures entre estranys companys de llit que haguessin necessitat més reflexió i assossec, provocarà problemes logístics sense conte i, al final, tots els indicis apunten al fet que es complirà el veredicte fatalista que em va oferir un important càrrec del Govern socialista: “Pedro Sánchez acaba de lliurar les claus de la Moncloa a Núñez Feijoo”.
El pessimisme més fatalista s’ha instal·lat, diguin el que diguin les aparences, en les files socialistes, que veuen com milers d’influents llocs de treball se’ls esfumen, que el poder s’allunya de les seves platges, que tot el construït en cinc anys de govern del PSOE, primer en solitari, després en una coalició que ha estat un planter de problemes, s’esfuma. S’esfuma també una manera d’entendre la relació amb la Generalitat catalana, amb els partits nacionalistes, una manera de fer política, en suma?
Sí, s’esfuma. Sánchez té molt poques possibilitats de guanyar les eleccions que, sense que encara hagi explicat per què, va convocar el passat 29 de maig, després de la catàstrofe collida en les urnes locals i autonòmiques. L’esquerra, una certa esquerra una mica caòtica sobretot a conseqüència de les ziga-zagues desconcertants del líder ‘extern’ d’Unides Podem, Pablo Iglesias, s’allunya del poder, i això és una cosa que molts socialdemòcrates, no pocs en el seu partit, no perdonaran a Pedro Sánchez. La gent no vota el que no entén, i una anàlisi dels ‘budells’ de les enquestes mostra que la convocatòria per a una data tan delicada, tan inadequada, com el 23 de juliol és una cosa que gairebé ningú comprèn, màximament quan qui va prendre la decisió encara segueix sense explicar-ho.
La decisió de Sánchez acaba amb una coalició amb Unides Podem que, és veritat, ja estava morta, però no ben enterrada; acaba amb la ‘majoria de la investidura’ (Frankenstein la va dir el difunt Rubalcaba); acaba amb els indicis d’una negociació amb el Govern català i amb el PNB; acaba amb la ‘normalització’ de les relacions amb Bildu. Acaba també, és la veritat, amb una era d’excessiu presidencialisme i personalisme a l’hora de governar, acaba amb un concepte ‘dirigista’ del PSOE, que és el partit de major solera i tradició del país. Acaba, en fi, amb tota una etapa política, en la qual Sánchez ha forçat moltes coses per a ‘normalitzar la situació catalana’, que és com es defineix l’assumpte en àmbits monclovitas. Fi, a les verdes i a les madures, que de tot hi ha hagut.
Clar: les reaccions a tot això són diferents a Madrid i a Barcelona. De l’ambient de la segona no m’atreveixo a opinar massa, però la Vila i Cort és un formiguer d’ambicions, de trànsfugues a dreta, esquerra i, sobretot, centre, de travesses polítiques, de crispacions, d’especulacions, de sociòlegs que fan enquestes i de farsants que les hi inventen. Un campi qui pugui. Però sospito que tots, incloent-hi els habitants de la seu socialista al carrer Ferraz, coincideixen: les set vides polítiques de Sánchez s’han esgotat i arriba l’hora que algú, obstinat a ‘derogar el sanchismo’, s’apliqui a acabar, en el que pugui –que en tot no podrà–, molt de l’actuat en aquests cinc anys transcorreguts des de la moció de censura contra Rajoy.
Percebo, com a mer observador –atent, això sí—que soc, una certa preocupació en diversos governs autònoms, en algunes ambaixades, en una Unió Europea que va apostar molt forta per Sánchez, davant el palès declivi del president del Govern espanyol, que pocs aposten perquè continuï sent-ho al setembre. Gairebé –gairebé– ningú li concedeix moltes possibilitats de supervivència en la política nacional, encara que ja se sap allò de la venda de la pell de l’os abans de caçar-lo, i caçar un exemplar de Sánchez és, certament, caça major, per molt que l’os s’hagi obstinat a posar-se a tir.
No sé si li queda algun conill important en la cistella –ah, els famosos conills de Sánchez…–, però sí que penso que, sigui el que fos, no bastarà per a revertir els pessimistes pronòstics en contra seva. A menys, clar, que es produeixi algun fet extraordinari, una commoció nacional de qui sap quin tipus, que alteri substancialment les dades sobre el tauler. I això últim, que sempre corre el risc de ser traumàtic, em sembla cada vegada menys probable.
Així que ara cal començar a preguntar-se sobre el que farà un Feijoo hipotèticament president, aliat qui sap fins a quin punt amb Vox. Comprenc que a no pocs els envaeixi una certa frisança a l’hora de pensar en això, però cal fer-ho: quant, com, per on, en quin termini, començarà a canviar tot? D’aquí a dues setmanes començarem a veure una mica més de llum en el túnel paorós. El túnel que Sánchez ha cavat amb les seves pròpies mans.
3
