Per una vegada, les eleccions del passat 12 de maig han estat interpretades, majoritàriament, en un mateix sentit: els independentistes han perdut i l’unionisme guanya en vots i escons per primera vegada des de fa més de quaranta anys. Aquest és el relat, eufòric, de Pedro Sánchez, que atribueix la victòria al “perdó i la generositat” del PSOE, que, segons ell, ha acabat amb una dècada de “divisió i rancúnia“. L’altra part de la pinça, PP i Vox, s’alegren igualment de la victòria compartida, però l’atribueixen a la duresa d’una repressió que, al seu parer, encara s’hauria de mantenir al mateix nivell. Triomf unionista, per tant, amb l’única discrepància de quina és la intensitat correcta de les represàlies. Cap dels dos proposa cap mena de canvi polític o institucional a Catalunya. Al contrari, l’èxit és que els independentistes, malgrat les majories successives, no hagin aconseguit res.
Aquesta lectura compartida -unànime als mitjans de comunicació de Madrid- haurà de tenir, lògicament, una correspondència parlamentària de cara a la investidura. Salvador Illa ha de construir una majoria PSC+Comuns+PP i negociar una abstenció de Vox en segona volta. No és gaire diferent de la suma que va fer alcalde a Jaume Collboni quan, a més, en aquella ocasió l’eix nacional era relativament secundari. Els 61 diputats independentistes no hi podran fer res i el futur president Illa haurà estat coherent amb la fotografia del 8 d’octubre de 2017, quan va deixar-se veure a la capçalera de la gran manifestació espanyolista de Societat Civil Catalana, al costat, justament, del PP i Vox. Illa sempre esmenta el futur, però ve d’on ve i ha lluitat des de la seva trinxera i amb els seus.
El que no té cap sentit és que se li demani a ERC -o a qualsevol dels altres partits independentistes- que faci president a Salvador Illa. És el moment de l’unionisme, ara són aquests partits els que han de fer una proposta il·lusionant per a una Catalunya espanyola. Han de demostrar que les inversions de l’Estat arribaran i s’executaran, que hi haurà un nou finançament que serà just i que tenen un apreci real i constatable -com acostumen a dir- cap a la llengua i la cultura d’aquest país.
Cap partit independentista ha de sacrificar res per edulcorar ni una una mica la victòria de l’unionisme. Al contrari, Salvador Illa farà encara més lliures els 14 diputats independentistes que hi ha a Madrid.
