Salvador Illa és el viu retrat del perdedor. Però no pas del perdedor amb èpica, com el Jason Robards de “La balada de Cable Hogue”, o el John Wayne de “L’home que va matar Liberty Valance”, o el Kirk Douglas d’“Els valents caminen sols”. En absolut. L’amor a la llibertat d’aquests personatges no tenia cabuda en un món dominat per les línies vermelles i van acabar sucumbint-hi de manera silenciosa i anònima. Salvador Illa no és res d’això. És un perdedor, sí, però un perdedor que ha sucumbit a la seva pròpia ambició. És un polític que es movia molt bé a l’ombra, ordint les trames de la delegació del PSOE a Catalunya, fins que Pedro Sánchez li va oferir el ministeri de Sanitat espanyol. Un ministeri sense feina i amb una titularitat merament honorífica i econòmica. Com l’Oficina del Español, de Toni Cantó, per entendre’ns. Era un pla perfecte, perquè se’l premiava com a home dòcil, submís i català més espanyol que els espanyols, sense que es posés en evidència que un ministeri li venia més gran que els pantalons de Pau Gasol.
Però va esclatar la pandèmia i el pobre Salvador Illa va quedar ben retratat, perquè les competències estaven transferides a les comunitats autònomes i ell era un zero a l’esquerra. Aleshores, per posar-hi remei, el seu amic Pedro Sánchez va recentralitzar Sanitat, va arrabassar les competències de Catalunya i, a falta de vacunes, va fornir d’armes el seu ministeri. Fou així com Salvador Illa i Pedro Sánchez feien les seves diàries compareixences públiques envoltats de generals dels tres exèrcits carregats de medalles. Confesso que a mi, personalment, no em va estranyar pas, atès que és així com els règims totalitaris combaten una pandèmia: no pas amb científics, sinó amb generals; no pas amb autoritats sanitàries, sinó amb autoritats militars.
El pas següent de Pedro Sánchez va ser designar-lo candidat a les eleccions catalanes sabent, com sabíem tots, que s’estavellaria contra la majoria independentista. I així va ser. De fet, la majoria independentista al Parlament és més gegantina ara, amb Salvador Illa, com a cap del nacionalisme espanyol, que no pas abans. Renoi, quin desastre, oi, senyor Illa? La humiliació ha estat tan gran que Illa va fer allò tan espanyol de negar-se a reconèixer l’evidència. És a dir, el mateix que fan els tribunals espanyols davant les fortes clatellades que els dóna la justícia europea: fatxendejar. Per això, sense cap mena de sentit del ridícul, es va passar dies, setmanes i mesos repetint que ell seria el nou president de la Generalitat.
Però la realitat és tossuda i avui veiem Salvador Illa vagant per l’espai escènic com un personatge en cerca d’autor. L’únic lloc on se sent a gust és en les manifestacions i xerinoles que organitza l’entitat ultranacionalista espanyola Sociedad Civil Catalana, com la del 9 de juliol passat, a Barcelona, en companyia de Vox, PP, Ciudadanos i PSOE i tota la caterva falangista que habitualment els acompanya. Només els diaris Arriba i El Alcázar no hi eren, perquè fa temps que van plegar. Però l’esperit momificat de la Unidad de España hi estava molt ben representat. Els venedors de xampús anticaspa hi deuen fer l’agost en els actes de Sociedad Civil Catalana.
Va ser, doncs, en aquesta trobada soldadesca, que, sense posar els peus damunt la taula, però sentint-se com a casa, Salvador Illa es va deixar anar i va afirmar que “un referèndum d’autodeterminació no és convenient”. Guaita tu: perquè ho dic jo! Parem atenció en la frase de Salvador Illa, perquè la negació d’un dret fonamental, com és el dret de tots els pobles a decidir què volen ser, no viola únicament els drets humans, mostra també la ideologia antidemocràtica del seu autor i del seu partit.
Voldria recordar-li al senyor Illa que totes les conquestes de la humanitat en matèria de drets i llibertats s’han fet derrotant personatges com ell, derrotant l’ordre oficial establert, derrotant lleis opressives i derrotant poders repressors com l’espanyol. Si totes les antigues colònies espanyoles d’ultramar haguessin cedit a les amenaces i a les agressions d’Espanya, encara avui serien colònies. Per a Espanya, és obvi, ‘no era gens convenient fer-hi referèndums d’autodeterminació’ i les va agredir fins que la van foragitar. Però Espanya no n’aprèn ni n’aprendrà mai, perquè, per aprendre’n, hauria de deixar de ser qui és i tornar a néixer. Recordem la recent petició del president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, exigint al rei d’Espanya i al govern de Pedro Sánchez que es disculpi pels “abusos” comesos pels conqueridors espanyols; i recordem també la resposta oficial espanyola de la vicepresidenta Carmen Calvo: “No hi haurà disculpes; no hem de demanar perdó a cap país”. Com veiem, és la mateixa grotesca supèrbia de sempre. Canvien les cares per raons biològiques, però el totalitarisme continua essent el tret més definitori de la idiosincràsia espanyola: “Catalunya és espanyola per dret de conquesta”. I pensar que encara hi ha catalans prou càndids que esperen que el Borbó demanarà perdó per l’U d’Octubre!
S’entén, doncs, que Salvador Illa tingui tant d’interès a voler-nos amnèsics i que insisteixi tant a “passar pàgina” tot dient “no vull mirar enrere, no vull mirar el que ha passat aquests darrers anys”. I tant, que s’entén! Estem parlant del PSOE que es vanta de preservar la memòria històrica i que, alhora, vol esborrar de la memòria dels catalans les barbaritats que Espanya ha comès contra Catalunya.
“Retrobament”, senyor Illa? Quina barra! Són vostès que s’han de retrobar amb la democràcia si és que mai han sabut què és i què significa. La seva frase “està acreditat que no hi ha camí a la independència” és exactament la mateixa que Espanya va dir a totes les seves excolònies. A totes. I totes són avui estats independents. Ho són perquè, més tard o més d’hora, es van adonar que mai, mai, mai cap ‘taula de diàleg’ amb Espanya no els donaria la llibertat; es van adonar que tota ‘taula de diàleg’ seria sempre, sempre, sempre una ensarronada per tenir-los ben lligats amb polítiques de peix al cove i fer-los perdre el temps. Avui aquells pobles són lliures, perquè no es van subordinar a l’Espanya espoliadora i repressora. És clar que, ben mirat, potser a Espanya li va faltar tenir a l’altra banda una Esquerra Republicana com a mur de contenció.
