El 1959, el periodista de la BBC Woodrow Wyatt, li va fer una entrevista a Bertrand Russell que anys més tard va publicar-se amb el títol La meva concepció del món. Allà, a la pregunta de Wyatt sobre com s’havia desenvolupat el poder en l’home a través del temps des de l’època primitiva, el filòsof anglès va respondre que hi havia tres classes de poder. El primer era el més obvi: l’aplicació directa de la força. Després l’econòmic, a través de la recompensa i el puniment. I, finalment, el de la propaganda, el qual és un poder encaminat a persuadir. Heus ací el trípode de l’anomenat poder descrit de forma crua i encertada.
Quan vaig llegir les paraules de Bertrand Russell, no vaig poder evitar fer un cert exercici d’introspecció col·lectiva. Gairebé automàticament em vaig preguntar: sabem els catalans allò sobre el que s’edifica el poder?
Anem a l’ús de la força. Ens fa basarda. Ho considerem detestable perquè sempre l’han utilitzat per defenestrar-nos. Per això ens plau definir-nos com a poble de “pau”, i ens apuntem a la causa que calgui per defensar-la. Si Israel pensés i hagués fet el mateix, ja els haurien enviat al mar.
El poder econòmic ens resulta més familiar. No per assolir la llibertat, sinó per protegir-nos de l’enemic. Creiem sovint que Espanya sempre és més condescendent amb qui li paga més impostos, sense ignorar que una gàbia d’or et fa semblar menys presoner. Tot i això, aquells dels nostres anomenats “rics”, mai no poden treure’s del damunt la llufa de catalans encara que promoguin la “marca España”. Viuen sota l’espasa de Dàmocles. Pobrets!
La propaganda és el que menys entenem. Segurament perquè mai no hem tingut els instruments necessaris per aplicar-la i perquè en som les seves víctimes. No és casualitat que els seus tentacles dirigits des de Madrid hagin acabat fent forat entre nosaltres. Llavors, és habitual veure com moltes de les nostres veus més representatives volen rebatre dia sí i dia també aquelles insídies i desqualificacions que repeteixen els lloros polítics i mediàtics “rojigualdos”. És el triomf de la seva propaganda totalitària.
Sense conèixer els mecanismes o les formes de poder, hom no pot aspirar a canviar o regenerar res. Hi ha països que, a còpia d’exercir-lo amb eficàcia, en tenen una concepció afinada. És el cas dels anglesos, per exemple. Tanmateix, si parlem dels catalans, no és cap excusa no haver-lo practicat durant segles per viure a la inòpia del que realment significa. D’aquest fet, en podríem excusar al poble ras. Però mai als qui són els responsables del nostre esdevenidor com a nació. Si preguntéssim als diputats catalans sobre el sentit del poder i com s’ha d’executar, segurament no sabrien dir res significatiu. Cap d’ells passaria l’examen. Confonen poltrona amb poder. Pensen que el tenen només perquè tenen un càrrec.
Encara no han entès que la independència de Catalunya, abans que una qüestió de democràcia o de dret, és una qüestió de poder. No capir això, vol dir no arribar ni a la categoria d’aprenent de la política. Veieu per on fallem? Si no tenim al capdavant homes i dones amb ambició i vocació de poder, sempre serem uns simples rellogats a casa nostra.
19
7
