L’Ajuntament de Ripoll ha esdevingut aquesta setmana l’epicentre de la política nacional. El que ha passat era perfectament previsible fa molt de temps i, malgrat tot, els partits polítics i els mitjans de comunicació estan caient en tots els paranys i fent-li hores i hores de campanya gratuïta a la batllessa que encara diuen voler aïllar políticament. Si això és un cordó sanitari, no es pot ser més inútil.
Però cal dir que res del que hi està passant no era inevitable. Era evitable, per exemple, que Junts fes un canvi de candidat enmig d’una escissió local. No sabem si presentant-se units amb una bona candidatura haguessin guanyat les municipals, però és evident que Orriols no ho hauria tengut tan fàcil per arribar al Parlament i acabar encadenant entrevistes diàries als mitjans de més audiència del país.
Si els partits tradicionals pensaven que calia fer un cordó sanitari a Aliança Catalana, perquè és un partit xenòfob, no s’entén per què els han deixat governar durant més d’un any i mig. Si només era una qüestió de desgovern a l’àmbit local, no s’entén que fan tots els líders nacionals negociant una moció de censura. I si Junts no l’havia de signar, s’entén encara menys que ho hagin decidit quan ja estava tot preparat per presentar-la.
Junts fa temps que té un problema molt seriós a la seua dreta. És un d’aquests problemes que faci el que faci hi perdrà alguna cosa. Ho tenia mitjanament controlat mentre defensava, ni que fos de paraula, una estratègia netament independentista. Li servia, si més no, per cohesionar un electorat molt transversal. Fer un gir a la dreta en el discurs al mateix temps que apostava per investir Pedro Sánchez ha creat un desconcert i unes pèrdues de votants encara més transversal.
ERC i la CUP també fa temps que malden per explotar en benefici propi l’emergència d’una extrema dreta catalana. Varen començar fins i tot abans que ningú no fos conscient que existia. Ho sé per experiència pròpia. Són tan irresponsables que no s’adonen de les dificultats que provocarà a l’independentisme aquesta trencadissa que ajuden a provocar. I si pensen que no els afectarà en res, que mirin de quins partits provenen els candidats d’Aliança Catalana a les properes municipals. Potser tendran més d’un ensurt.
Els cordó sanitari contra Aliança Catalana no existeix perquè ningú no se’l creu. Com tampoc no ha existit cap cordó contra Vox. La primera funció d’aquests cordons, allà on es fan bé, és evitar que els vots de l’extrema dreta decideixin les majories. Quan algú pretén fer-los servir per derrotar la dreta tradicional, com passa a Catalunya i Espanya, són una presa de pèl que acaba amb l’extrema dreta ocupant conselleries i ministeris.
Però hi ha dos motius més pels quals el cordó sanitari s’està demostrant inviable a Catalunya. Primer, perquè la desafecció política provocada per la renúncia a l’1O i els pactes amb els repressors ha desacreditat massa els que l’haurien de fer. I segon, perquè l’eix nacional té encara, malgrat tot, un pes massa decisiu i no es pot encaixar dins cap cordó sanitari que sigui realment operatiu.
En efecte, la desafecció galopant que patim a Catalunya enllaça amb totes les convulsions mundials que han situat l’extrema dreta al centre de l’agenda política. Els cordons sanitaris funcionaven quan l’ordre moral i polític que sosté les democràcies occidentals gaudia de bona salut. L’elecció de Trump per segona vegada ens diu que aquest ordre està implosionant. Intentar aïllar políticament les forces polítiques que lideren aquesta implosió, no només sembla impossible sinó que els més probable és que ja sigui contraproduent.
Per si tot això no fos prou complicat, pretendre aïllar l’extrema dreta catalana de la mà d’un PSOE que té ministres provinents de l’extrema dreta espanyola no té cap ni peus. Com no en té alliçonar els votants amb discursos que apel·lin a la democràcia i als drets humans quan d’això, a Catalunya, no en tenim des que ens varen enviar la policia a robar les urnes i els jutges a invalidar els nostres vots.
A veure si tothom entén d’una vegada que mentre no tenguem la independència no tendrem res més pel que valgui la pena lluitar. I, sobretot, que cap dels protagonistes d’aquesta història no està fent res per portar-nos-hi, ni ho farà.
