A l’ecosistema de cunyats que són les tertúlies en general, i les tertúlies sobre internet en particular, no hi poden faltar de tant en tant les veus planyívoles que clamen per l’arribada d’un batalló de lleis per salvar els restaurants de les crítiques malintencionades a Google o Tripadvisor. Fa un parell de setmanes ho van fer els tertulians de divendres a RAC1, Glòria Serra, Ernest Folch, Jordi Bosch i Víctor Amela.
Sense ningú que ho qüestionés, van dedicar-se a repetir mantres propis de fa deu anys, quan a Equipo de Investigación sentíem la veu apocalíptica de Serra avisant que “avui dia pots encarregar centenars de ressenyes positives o negatives per 500 euros”, i a implorar a les institucions que no tinguessin “por de legislar, o fins i tot de prohibir”. Perquè, a més, recordaven, aquests gegants tenen les seus a països on eludeixen pagar impostos. I es van quedar tan amples. De fons, es podia percebre la veueta illetrada d’Amela invocant “confiança en l’individu”, la falqueta pròpia de qui ha de defensar el liberalisme perquè es pensa que és el que preval a l’statu quo actual.
Que algú pensi que cal legislar o prohibir sobre les opinions de la gent o les plataformas que les difonen no em sorprèn en un moment i en un país en què t’has d’exiliar per no anar a presó per haver cantat quan eres adolescent raps amb lletres desagradables però que als EUA estan a l’ordre del dia. Ni tan sols em sorprèn que en aquest cas ho pensi gent que es diu d’esquerres. El que encara no em deixa de fascinar és que pensin que es pot fer. En aquest cas, parlaven d’un restaurant.
Una qüestió és revisar la fiscalitat d’aquestes grans empreses i controlar-les perquè no facin competència deslleial amb els seus serveis: o ets un intermediari o ets un proveïdor de serveis, per tant no pots aprofitar-te de la informació que tens per oferir els mateixos serveis que publiciten a la teva plataforma, etc. I ja no en parlem del veto de Tripadvisor a les crítiques en català (fet que hauria de generar un boicot total de tot usuari preocupat per la salut del català).
Però un altre tema molt diferent és assumir que pots evitar que la gent expressi la seva opinió, sigui verídica o falsa, prohibint el seu mitjà de difusió. Perquè fins i tot en el cas que aquestes plataformes obliguin a verificar que l’usuari realment ha fet ús d’aquell producte o servei (cosa que només es podria aconseguir obligant a fer la reserva a través de la mateixa plataforma), això no es pot aplicar a qualsevol negoci, com una ferreteria, una tintoreria, una botiga de roba infantil o una fleca. A no ser que també s’exigís reservar cita per comprar-hi a través d’una plataforma, cosa que, més enllà del Gran Germà que significaria (i que certa gent d’esquerres justificaria sense cap problema), tindria certa gràcia com a solució a un problema que s’associa a un excés de poder de les plataformes.
Tot plegat passa per no anar al cor de la qüestió: si un restaurant de tota la vida com ens volen vendre, s’enfonsa per un atac dirigit de ressenyes negatives, potser és que no era tan de tota la vida i la seva facturació depenia excessivament de la clientela nova. Perquè qui coneix un establiment i li és fidel no mira o no fa cas del que diguin d’ell a internet. A més, precisament les xarxes com Twitter han actuat de contrapoder quan s’ha fet viral la resposta d’algun d’aquests establiments perjudicats per una mala crítica i els usuaris que s’han solidaritzat amb els seus propietaris.
És cert que, com a usuaris de plataformes que publiquen ressenyes sobre establiments, hem de tenir una certa cultura de la crítica i anar més enllà de la puntuació global: mirar sempre el motiu de les pitjors opinions, per exemple. “No és el que m’esperava” no és una opinió a tenir en compte, perquè no sabem quines eren les expectatives de l’usuari. Potser esperava que per 10 euros de menú li servirien entrecot de primera o que hi ha una persona de la neteja per cada persona que esporàdicament embruta un lavabo. “Molt car” no és un dictamen gaire fiable d’algú que va a dinar al Tickets i “molt lluny del centre” en no és propi d’una persona amb gaire criteri que pot comprovar on és l’hotel abans de reservar en comptes d’atribuïr-li un defecte que no pot corregir. També podem comprovar si els usuaris que han puntuat el lloc en qüestió ressenyen habitualment o sospitosament només han fet una crítica i desastrosa.
D’altra banda, aquests negocis han de fer bé la seva feina per generar una clientela fidel que els blindi contra els entrebancs, perquè l’usuari també ha de tenir dret d’obtenir informació sobre la qualitat del que paga abans de pagar-ho.
Però la qüestió és que si aquests usuaris no fem aquest esforç i els que no fan servir aquestes plataformas no mostren la seva fidelitat envers els restaurants, els hotels, les pastisseries, les perruqueries, etc., que els tracten bé anant-hi sovint i reservant-hi directament en comptes de fer-ho a través d’intermediaris, és que el futur d’aquests establiments no ens interessa. I els negocis d’aquestes característiques no es poden mantenir com un atrezzo, artificialment. Si la gent no els fa servir, no té sentit que hi siguin i han de desaparèixer.
3 
11 
