Sostenia Émile Cioran, a La temptació d’existir, que “certs pobles, com el rus i l’espanyol, estan tan obsessionats per si mateixos que segueixen en un únic problema: el seu desenvolupament, en tot punt singular, els obliga a replegar-se sobre el seu seguit d’anomalies, sobre el miracle o la insignificança de la seva sort”. De fet, si no fos pel nacionalisme banal actuant com a anestèsic (o al·lucinogen), ha de ser dur sentir-se espanyol. Aquest “me duele España” pronunciat per Unamuno, probablement el millor psicoanalista de la literatura castellana, seria la típica frase que un espanyol raonable, en veure el lamentable espectacle de la decadència de les seves institucions, la degradació dels seus mitjans, i persistència dels seus fantasmes, hauria d’estar repetint a la manera d’un mantra.
Un exemple sobre aquest “replegament de les anomalies” el trobem en les dues diades nacionals. La primera, el 12 d’octubre, que commemora un genocidi (disfressat, primer d’evangelització, i més recentment, de “trobada” de cultures). El segon, el 6 de desembre, commemora la legalització del franquisme (disfressat de democràcia). Lamento ofendre els constitucionalistes, tanmateix, les millors intencions no poden ocultar que la Constitució de 1978, al més pur estil Frankenstein, és conformada per un mix de la caòtica legislació franquista que conté trossos de cadàvers triats entre el més selecte dels delinqüents del cementiri: el Fuero de los Españoles (Títol I), la Ley de Sucesión en la jefatura del Estado (Títol II), la Ley Orgánica del Estado (Títols III, IV i V) o la Ley de Reforma Política, instrument per anar “de la llei a la llei” per assegurar la continuïtat entre una dictadura il·legítima i els interessos dels usurpadors de 1939, complementada amb la Llei d’Amnistia que assegurés la impunitat dels seus crims. Cal ser justos i admetre que la Constitució va introduir elements nous, interessants, democràtics i socials, especialment pel que fa a drets fonamentals o un títol inèdit (el VIIIè, sobre organització territorial), tanmateix, a mesura que el carrer va fer passes enrere, i els nets franquistes van anar recuperant el control de les institucions i el quasi monopoli del relat, van convertir tot plegat en paper mullat, en una farsa jurídica, en una caricatura.
La celebració del dia de la Constitució, aquest passat dimarts, va mantenir el seu to de funeral amb música de rèquiem i exhibició d’uniformes, gomina i naftalina. També va ser mala sort que aquell mateix dia el Regne Unit va donar llum verda al procés judicial contra l’emèrit i que, a sobre, el Marroc eliminés als penals la roja. Almenys aquest cop cap paracaigudista va xocar contra cap fanal. Tanmateix, i vist desapassionadament, i més enllà del conflicte Espanya-Catalunya, mitjançant el qual les pròpies institucions s’han anat carregant els elements democràtics de l’experiment del 78, o en què amb la ‘rojigualda’ com a bena als ulls els espanyols han assistit a l’autocop d’Estat del 155 (que crea el perillós precedent que qualsevol canvi significatiu implicarà un Dret Penal de l’Enemic o Feindstrafrecht segons la teorització de Günter Jackobs), el futur de la democràcia espanyola sembla més aviat galdós.
En aquestes circumstàncies, resulta sorprenent la capacitat d’autoengany que mostra una part del nacionalisme català. ERC fa ridículs esforços per fer veure que és possible tornar a encabir la pasta del dentifrici del tub que va esclatar durant la dècada passada. Malgrat l’evidència que Madrid ha apostat decididament per l’esterilització forçada de l’autonomia, avui un veritable decorat de cartó pedra que amaga el buit més absolut, certa classe política creu possible una taula de diàleg (o una negociació) amb un Estat que ha involucionat sense aturador. És més, en el control dels mitjans de comunicació públics, en aliança amb els decadents mitjans manegats per l’espectre de l’antiga burgesia col·laboracionista, pretenen fer creure que una entesa és possible. Com si no fos en la naturalesa hispànica la voluntat inquisitorial i uniformista que destacava fascinava el mateix Cioran, aquell intel·lectual romanès del segle passat que es va convertir a la fe de la francofonia. Qualsevol observador amb una mínima capacitat d’analitzar objectivament sap perfectament que la reforma de la sedició constitueix la típica maniobra de distracció que busca satisfer la pressió europea, mentre es planteja endurir el tracte a la dissidència mitjançant una hàbil tergiversació conceptual. I, de fet, com assenyalava el jurista Josep Costa, els “desordres públics agreujats”, de redacció deliberadament confusa, atien una àmplia interpretació subjectiva en mans d’una magistratura constituïda com una mena de forces armades destinades a aplicar l’article 2, aquell text redactat des de la capitania general i enviat a correcuita als redactors de la Constitució.
Certament, l’estratègia de la desmobilització, elaborada des de bona part de l’establishment polític català (i, cada vegada més clar, també d’algunes entitats civils espantades pel component revolucionari de l’independentisme), està servint per a això, per a la recuperació del petit poder local, i el retorn a la pulsió neoliberal d’ERC, així com també dels sectors més postconvergents de Junts. Una estratègia que sembla donar els seus fruits, si més no des de la immediatesa, malgrat que no hi ha manera de fer tornar la pasta del dentifrici a un tub del tot esberlat.
L’autonomia no existeix. Tampoc existia en els anys previs al Primer d’Octubre. Tampoc abans de la redacció de l’Estatut disminuït de 2006. La recuperació per part del postfranquisme de múltiples matisos, del control de l’Estat a partir de les lleis de bases, de la recuperació del discurs catalanofòbic, de la creació d’instruments com Ciutadans o Vox demostra que no hi ha futur per a Catalunya dins d’Espanya. És per això que l’independentisme és l’única alternativa raonable, no només per a la supervivència de la nació catalana, sinó també per a la democràcia o qualsevol component de liberalisme necessari per viure confortablement. El problema, cada vegada més evident, és que bona part d’una classe política autòctona ja amortitzada del tot, s’ha anat amarant d’aquesta cultura política tòxica que fa bona l’anàlisi de Cioran. Perquè també aquí ens hem anat acostumant a aquest “replegament sobre les pròpies anomalies, sobre el miracle o la insignificança de la pròpia sort”. I val més que anem sortint d’aquesta roda de hàmster que representa una autonomia sense futur.
21
18
