Els partits independentistes -o, per ser més exactes, els líders que els dirigeixen des de fa temps- tenen un problema gravíssim de credibilitat. Centenars de milers de ciutadans es miren des de casa, amb indiferència, el naufragi a càmera lenta dels partits de l’antiga majoria parlamentària mentre que d’altres, que encara s’acosten a l’urna, dipositen el vot amb uns sentiments que van des del deure cívic i nacional fins a la desconfiança respecte al mal menor. Certament, la desmobilització no afecta a tots per igual i mentre ERC i la CUP es contrauen acceleradament, Junts aconsegueix aguantar el cop. Però resistir no és guanyar i ha quedat constatat que el partit de Carles Puigdemont només és capaç d’atraure una petita part del vot desencantat dels republicans i els cupaires.
Així les coses, l’única manera de revertir la dinàmica és acostar les expectatives al missatge polític. És a dir, si l’objectiu -titànic, per cert- és fugir del café para todos i aconseguir limitar el dèficit fiscal, seria positiu que almenys Junts i ERC es presentessin a una hipotètica repetició electoral amb aquest compromís -immediat i compartit- al programa, al marge de si concorren amb llistes separades o amb una sola de conjunta. Obtenir més diners i més inversió no és la independència, evidentment, però ajudaria a aquesta societat i faria recobrar la credibilitat perduda als partits independentistes.
Més recursos per a l’autonomia vol dir trens que funcionin, hospitals ben dotats i escoles de més nivell. Un escenari que no invalida el dret a decidir el propi futur, sinó que el potencia, tal i com es va comprovar en la millor etapa dels governs de l’SNP escocès. O, més a prop, en l’emergència dels partits abertzales. I, el més important, és difícil, però factible, ara i aquí.
