Ens acaba de deixar el Papa emèrit Benet XVI. Joseph Ratzinger. L’home, que més enllà de l’antic cap de l’església catòlica, ha estat un dels principals teòlegs i pensadors de la segona meitat del segle XX, que des del seu càrrec anterior de prefecte de la Congregació per a la doctrina i la fe (la institució que va substituir la inquisició, i que té com a missió vetllar per l’ortodòxia del catolicisme), va exercir una influència notable en l’evolució d’una església catòlica en una profunda crisi, paral·lela també a una profunda decadència espiritual arreu d’occident.
Seria fàcil, des d’una societat completament seglaritzada, criticar el paper del Papa acabat de traspassar. De fet, tan incomprensibles resulten les crítiques d’una esquerra guiada per prejudicis anticlericals com els elogis hooliganistes dedicats des d’uns sectors reaccionaris que el veuran sempre com a mà dreta de Joan Pau II. I potser a casa nostra, hem assistit a més crítiques que elogis, mentre que, per contra, les anàlisis rigoroses sobre el personatge i el context, són més aviat escadusseres. Potser això passa perquè la majoria de la població, si més no a Catalunya, l’agnosticisme, sense ser tendència majoritària, resulta el mainstream intel·lectual, en un moment en què el nombre de persones que es consideren creients va caient de manera accelerada per generacions. Així, i segons dades del CIS de 2016, els creients representaven el 81% entre la població de 55 a 64 anys, mentre que eren el 51% entre els joves de 25 a 34 anys i el 49% entre els de 18-24.
En qualsevol cas, en les anàlisis retrospectives sobre Ratzinger, es destaca el seu paper de guardià de l’ortodòxia anticomunista, que va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament de les dècades de 1960-1980, el seu papat més breu que el període en què es va retirar de la vida pública en el silenci, i el seu fracàs més absolut en l’intent per posar ordre a una cúria en què la corrupció i els encobriments per la pederàstia es disfressaven d’immobilisme. La realitat és que en l’hermetisme vaticà resulta extraordinàriament difícil esbrinar què és el què ha passat a l’església entre la misteriosa mort del Papa Joan Pau I (1978) i el papat de Francesc, que també sembla trobar amb més sabotatges que resistències.
Fora d’aquests misteris, no precisament espirituals, si hi ha alguna cosa en què l’antic bisbe de Roma va destacar va ser en la seva lucidesa intel·lectual. Una de les seves obsessions, que el va enfrontar fins i tot a amics personals com el teòleg Hans Küng va ser la qüestió del relativisme moral. En aquest sentit, destacava la indefensió de l’individu davant el conjunt d’idees, molt especialment provinents del postmodernisme, que renunciaven a la recerca d’una veritat, impossible d’assolir, segons els seguidors de Michel Focault. Contràriament a la caricatura que s’ha fet del teòleg alemany, Ratzinger era un filòsof sofisticat i gens dogmàtic que considerava que sense un mínim de principis morals, el món occidental podia caure en el caos més absolut.
Qui això escriu, que no pot considerar-se precisament com un fan de l’església organitzada ni del nucli de poder i influència que representa el Vaticà, no pot més que coincidir amb aquesta anàlisi, elaborada per aquest religiós alemany fa més de mig segle, i recollida en llibres del mateix cardenal, a principis d’aquest segle. Els bizantinismes wokistes, com ara les absurdes polèmiques sobre la qüestió trans o el principi butlerià de l’autodeterminació de gènere, han arribat a un punt en què l’espai superior de confrontació d’idees que representa la universitat, ha esdevingut un lloc incòmode en què s’està dissolent la llibertat de pensament. I no parlem només dels sorollosos boicots cada vegada que algun científic tracta de qüestionar algunes de les idees de moda segons la qual el gènere és una construcció social o que els problemes d’identitat inherents a la condició d’infant o adolescent es resolen mitjançant una irreversible cirurgia de canvi de sexe, sinó les polítiques de cancel·lació que impliquen, autocensura, o directament una censura que ha acabat, finalment, en la destrucció de la llibertat de càtedra. De fet, la filòsofa Amelia Valcárcel ha cisellat el terme Inqueersició per definir a un col·lectiu cada vegada més influent, amb grans suports econòmics, polítics i culturals, en el qual el subjectivisme identitari acaba marcant certa dictadura de pensament, i l’objectivitat sembla avui un antic record del que va representar antigues èpoques històriques, com ara el Renaixement o la Il·lustració, en què conceptes com la raó o la realitat complexa han de deixar pas a l’emoció o l’opinió indocumentada.
I tot plegat, en una època com l’actual, el Nadal, on cada vegada trobem major exhibicionisme ideològic en què tots aquells elements que conformen el món occidental són escarnits públicament. Des d’atacs contra pessebres, nadales o celebracions com les cavalcades de reis, fins al qüestionament constant d’allò que, malgrat hom pugui ser agnòstic o ateu (fenòmens, per cert, pràcticament exclusius d’occident), constitueixen els fonaments d’occident. I tot plegat contrasta amb la fèrria censura contra aquelles religions o cultures no occidentals, on, com passa amb l’islam, la separació església-estat és encara avui una quimera.
I, certament, atès que vivim en l’era de les identitats, (i, en certa mesura del narcisisme exhibicionista, tal com constaten diàriament les xarxes socials), no resulta gaire difícil arribar a la conclusió que es pretén acabar amb la nostra identitat, amb tots els defectes i virtuts, per deixar pas a una mena de nihilisme que deixa, paradoxalment l’individu narcisista, en la més absoluta intempèrie.
4 
12 
