Encara que no estic molt segur, juraria que el soterrar de la Reina d’Anglaterra, per fi, ha acabat. La seva pèrdua m’ha copsat perquè, pensava, el seu pla era esperar la mort del seu fill, l’etern príncep Carles, amb el propòsit de llegar-li la corona directament al seu net Guillem per no tornar a dividir el Regne Unit amb el tema de Diana. Tanmateix, després de tants anys el poble deu haver-li perdonat els seus pecats a l’esmaperdut d’en Carles. En comparació amb el seu germà Eduard, amic de proxenetes com Jefrey Epstein, Carles III sembla un home decent per als nostres actuals barems. Avui dia, qui malbarata les seves energies veient tragèdies darrere de les infidelitats i els divorcis només demostra que és incapaç d’entendre que la felicitat, tard o d’hora, ens exigeix esmicolar la vaixella de noces.
Tot i això, el fet notable en aquesta crònica rosa és la coronació d’un jubilat de 73 anys, un nomenament que evidencia moltes de les disfuncions de l’actual societat occidental. Jo vaig perdre el meu pare als 34 anys i el seu buit transformà completament la meva vida fins a obligar-me a replantejar aspectes fonamentals del meu dia a dia. És una experiència comuna i ens passa a tots, perquè, malgrat que pensem fer el nostre camí, és inevitable viure per a les persones que estimem i conformem el nostre comportament per complir amb les seves expectatives. No es tracta de créixer sota una figura tutelar que ens dicta les nostres passes, és tan simple com tindre el costum de contar les nostres rutines i encerts als nostres pares per fer-los feliços o entretenir-los.
La qüestió és que Carles III va perdre el seu pare a l’edat de 72 anys i la mare als 73 anys. Ell ja ha viscut quasi tota la seva existència sota la seva ombra i la suposada responsabilitat que l’aguaitava des del seu naixement recau sobre les seves esquenes a una edat on la intensitat de la nostra llum jau esgotada. Aquesta biografia sembla treta d’un relat breu de Kafka, on els seus personatges moren mentre vetllen el llindar d’una porta que amaga l’oportunitat de viure, però, més enllà del cas extrem, també exemplifica aquesta eterna espera que marca les generacions occidentals, aquesta sensació de mai no saber quan comença la nostra vida, malgrat portar anys i panys preparats per encetar-la.
Si per als fills de les classes mitjanes aquest empobriment i davallada de les expectatives d’ascens social és dur psicològicament i als Estats Units, per exemple, està provocant una reacció de ràbia violenta entre la població masculina blanca per no poder prosperar socialment, el cas de Carles III em genera el dubte de com viuen aquesta aturada vital els fills de les elits occidentals. Ells també tenen uns longeus pares que no cedeixen el protagonisme, els tutelen i els sobreprotegeixen. Em pregunto si seran encara més malcriats i consentits que els seus progenitors de la generació boomer, si es consideraran víctimes per no haver pogut heretar abans o si l’educació rebuda a col·legis d’elit, sumada als seus privilegis, els haurà permès fer un camí d’èxit per mèrits propis que ompli el seu ego.
Amb una mica de sort, arribaran als seus trons particulars com Carles III; cansats de tot, sense espenta, sense ambició i sense cap il·lusió. No faran més mal al món per falta de voluntat de poder i el confort del seu hedonisme quotidià finalment haurà apaivagat els delers de grandiositat. Si així fora, en cas de ruptures polítiques intenses com una revolució, la història tornaria a ser un cementeri d’elits i la transició entre la vella aristocràcia decadent i els nous agents polítics emergents es produiria sense massa resistències.
Tanmateix, l’escenari més probable és just el contrari: un profund ressentiment en els hereus de les nostres elits per la llarga espera sofrida fins a rebre el control total sobre el patrimoni familiar. Amb uns cinquanta anys, per primer cop, tindran el comandament sobre tots els seus actius i no hauran de rendir comptes davant d’un superior, ni ser avaluats pel pare ni dependre del seu auxili en cas de fracàs econòmic. Llavors, voldran el protagonisme que els negaren durant la seva dilatada joventut, seran més estridents, agressius i temeraris. Intentaran recobrar el temps perdut i assolir fites que proven la seva vàlua desaprofitada. Seran encara pitjors que els seus progenitors.
De fet, quan haig de pensar en el representant ideal d’aquestes noves elits, em ve al cap un altre rei, Felip VI El Preparado. En ell veig un home intensament rancorós i frustrat, que lluita amb una gran força contra el pas dels anys perquè desitja viure a qualsevol preu el seu gran moment, el seu acte heroic de protagonisme estel·lar. Un home que necessita deixar la seva empremta i no pot resignar-se a entendre que només és un hereu. Al seu rostre es fa massa evident que la idea d’ocupar el seu lloc per una qüestió de sort i no necessitar cap talent o virtut especial li fa bullir la sang. Quan es mou als actes oficials, veig una fera furiosa engabiada que mor per alliberar-se i mostrar al món com n’és d’excepcional.
Aquesta gàbia, en el cas espanyol, és un fràgil disseny institucional que descansa sobre una Constitució massa ambigua respecte dels poders i les prerrogatives que li corresponen al monarca com àrbitre del joc polític. Sé que, tard o d’hora, acabarà per doblar els barrots que empresonen la seva ambició i la seva voluntat s’obrirà pas sense que cap altre actor polític sàpiga barrar-li el pas. En aquest sentit, em sembla un avançat a la seva època, un símbol d’aquesta part fosca i encara desconeguda de la tan estudiada generació X: els fills de les elits que esperen pacientment el seu torn per heretar el lideratge del món i, a diferència dels seus coetanis fills de l’extensa classe mitjana sorgida del keynesianisme, no hauran de patir l’inexorable declivi material que ha marcat a la resta d’occidentals.
