La setmana ha estat farcida de dades sobre les anades i vingudes fiscals del que fou rei d’Espanya i ara viu a l’orient glatint, sembla, per tornar a casa. Però la casa és La Zarzuela i l’actual inquilí i rei sap que hem fet de la dada notícia i que la notícia li pot esclatar a la cara, una cara, per cert, la de la monarquia, que probablement sospiten que no es troba en el punt més alt de popularitat. Potser cal anar en compte, deuen pensar, potser no deixar-lo tornar, tot i regularitzar els seus deutes amb hisenda com qualsevol defraudador, cap de gran assessoria fiscal inclòs, com banquer de categoria inclòs, com qualsevol polític dels enxampats amb les mans brutes. Un rei que sembla voler aparèixer com un ciutadà més allunya al pare rei com no ho hauria de fer cap fill.
Amb aquestes banalitats hem passat la setmana. Tota mena d’articulistes s’han abonat a la feina de criticar la monarquia, o defensar la monarquia i criticar Joan Carles I, o de criticar la monarquia, a Joan Carles I, i, de pas, el sistema polític que, Borbons inclosos, construïm durant la transició. I tothom escombra cap a casa, i qualsevol de les posicions té la seva parròquia.
Tant parlar de l’emèrit equival a deixar fora del debat el veritable moll de l’os de la política. És trist pensar que el debat als mitjans de comunicació que es consideren seriosos ha estat el mateix que poden tenir les Eyre de torn en tertúlies que passegen entre el rosa i el groc. Mentre tant, uns pressupostos públics que han estat criticats per Europa per la seva expansivitat irreflexiva van tirant endavant amb el vist i plau de partits que venen el seu assentiment pel plat de llenties que expliquen i les cadires i privilegis que amaguen. No cal preocupar-se; ja ho arreglarà el PP quan li arribi el torn, ja carregaran ells amb la fama de dolents, neoliberals, feixistes, i altres etiquetes semblants. Mentre tant, una llei d’educació que hauria d’exigir (que exigeix en els països seriosos) un debat de dalt a baix de la societat a la qual s’aplica ha entrat per la porta del darrera pressupostària a cavall dels concerts que volen eliminar i que un jutge els ha obligat cautelarment a mantenir. Mentre tant, una llei d’eutanàsia que divideix la població tant o més que un referèndum sobre la independència ens diuen que ens la menjarem amb els torrons per Nadal, just la màxima mostra de celebració de la vida que té la civilització cristiana.
El rei és la pantalla. Ni tan sols ho és el rei, ho són les seves febleses, errades i malifetes, les que donen peixet a articles incendiaris, tertúlies inflamades i gestos d’indignació. Si és un més, a què escandalitzar-se tant de la seva avarícia, practicada per la majoria com demostra la pobresa rampant al món? I si no és un més, si el rei és diferent i hauria de ser exemplar, per què no posar en la balança el que ha fet malament i tot lo altre, tot el que va fer que durant tant de temps tota Espanya, Catalunya inclosa, fos, no monàrquica, sinó explícitament joancarlista? O és que les enquestes, que aleshores corroboraven aquesta popularitat reial, sols les utilitzem per reblar les nostres tesis? Si és així, si la nostra actitud i posicionament són interessats, encara quedarà més clar que el rei és la pantalla per a les veritables (i lamentables) notícies.
