Mentre que a Pablo Hasél el mantenen a la presó des de fa ja més de tres anys i mig, en condicions inhumanes, l’emèrit es passeja per Espanya i Abu Dhabi malgrat els indicis poderosos de capteniments delictius abans, durant i després de la seva inviolabilitat. Mentrestant, una judicatura desbocada desafia de manera pública i oberta negant-se a aplicar una llei d’amnistia (tret de quan s’exonera la policia per capteniments d’extrema violència contra manifestants pacífics), mentre que es veta qualsevol investigació o condemna qualsevol dels horribles crims del franquisme i la transició. En plena època en què es destapen casos d’abusos de menors en el si de l’Església catòlica, amb milers de religiosos arreu del món que són portats als tribunals, aquí no consta cap religiós en actiu que hagi passat per la justícia civil i hagi hagut de respondre pels seus actes. I en aquesta dinàmica obscurantista i amarada de naftalina rojigualda, es manté i s’amplia l’espoliació colonial borbònica sistèmica contra els Països Catalans, quan la desigual càrrega impositiva i la discriminació inversora de l’Estat es dedica a mantenir l’ordre imposat mitjançant la violència i la repressió associada al borbonisme, potser la tirania més antiga d’Europa. Tot plegat entre un oligopoli mediàtic addicte al règim.
L’actual sistema constitucional, teòricament sorgit amb l’ordre constitucional de fa cinc dècades, és obvi que va sorgir amb nombroses limitacions. El franquisme, que havia estat massa associat –com a soci menor– a l’Eix Roma Berlín, al costat de Hitler, Mussolini o Pétain, necessitava passar per una rentada de cara perquè les elits borbòniques que han remenat cireres des de sempre poguessin semblar més presentables a occident. Aleshores, malgrat els propagandistes capaços de cisellar termes com “la Transició”, van aconseguir enganyar de manera massiva a un país atemorit, ignorant i que restava traumatitzat pel que, encertadament l’historiador Paul Preston va denominar com a Holocaust Espanyol. Pocs eren els dissidents, i molta era la repressió (només cal recordar què passava amb periodistes com Xavier Vinader), mentre que l’exèrcit, la policia, els jutges, l’alt funcionariat de l’Estat i la colla de pinxos que recorrien els consells d’administració dels antics monopolis privatitzats, seguien –i segueixen– manant. I tot això, mentre que, com tota bona ideologia totalitària, el nacionalisme espanyol cerca la seva obsessió a crear un enemic interior: nosaltres, els catalans, considerats ciutadans de segona, tractats com una colònia, i amb l’atribució dels mateixos estigmes, sospites i desqualificacions de la tradició antisemita europea. I això es tradueix en un racisme normalitzat en l’inconscient col·lectiu del nacionalisme espanyol.
Que la democràcia i la constitució van exhibir els seus límits, es podia comprovar de manera quotidiana, especialment contra els sospitosos habituals: la dissidència nacional, la social i la política. Actuar com a republicà tenia els seus riscos. La periodista Rebeca Quintans havia d’amagar el seu nom sota el pseudònim Patricia Sverlo per evitar la persecució pel seu llibre (que fa vint anys circulava de manera gairebé clandestina) Un rei per cop, biografia no autoritzada de Joan Carles I. L’empresonament arbitrari i les tortures als independentistes de 1992 va ser àmpliament silenciades. Els GAL i els seus predecessors actuaven com a terrorisme d’estat al més pur estil turc. Els mitjans han silenciat o anatematitzat qui qüestiona aquest ordre de supremacisme polític, nacional i social sorgit de la radioactivitat madrilenya. I, en la repressió d’aquests anys contra l’independentisme, no només van aplicar un lawfare de manual, o violant sistemàticament les lleis, o fent deixar en ridícul la judicatura espanyola en la seva obsessió contra el president Puigdemont arreu del món, o generant seriosos dubtes en els atemptats del 17 d’agost (amb una sospitosa obsessió per destruir les proves en un judici esperpèntic més obsessionat a humiliar les víctimes que a perseguir els culpables), sinó que s’ha promocionat un estat d’opinió en què els catalans som culpables, entre el silenci eixordador (i els crits col·laboracionistes) d’allò que en un temps fou esquerra i avui representa un esperpent woke-rojigualdo.
Durant l’època del 15-M, ja fa pràcticament dècada i mitja, i associat també a un cert moviment de fons de principis de segle al voltant de la memòria històrica que pretenia reobrir els crims (i les responsabilitats) del franquisme, es va produir el darrer intent seriós de combatre el franquisme adherit, com a corcs, a l’edifici institucional. Un politòleg brillant com Juan Carlos Monedero va impugnar la denominació tradicional per definir l’etapa històrica actual d’Espanya –la Transició–, per un altre que ha fet fortuna: el règim del 78. Amb aquest canvi de denominació es pretenia expressar el gran component d’estafa democràtica que va constituir la transformació d’una dictadura sanguinària en un sistema de llibertats formals homologable a Europa. Malauradament, els fets, especialment en aquesta dècada reaccionària que estem vivint, li van donar la raó. Tanmateix, mirant el que passa aquests dies, quan els residus franquistes que s’havien adherit parasitàriament a les institucions s’han carregat tranquil·lament el poder legislatiu en un desafiament que, realment representa una rebel·lió i desobediència greu com marca el mateix Codi Penal que apliquen de manera diferent a la dissidència, fora més convenient denominar-lo com a Règim del 39. Al cap i a la fi, mirant els resultats, amb la inviolabilitat de la monarquia, de la judicatura, dels cossos repressius, fins i tot de l’església, queda clar que el testament que va deixar escrit Franco pesa molt més que la mateixa Constitució, de la qual sembla que només s’apliquen aquells articles que interessen a l’oligarquia que continua remenant les cireres (amb cognoms de remenadors de fa segles). Nota curiosa, el 78 és el doble que el 39, de manera que el R78 el podríem denominar com a règim del 39 multiplicat per 2.
Això ens hauria d’indignar col·lectivament, com va fer la generació de Monedero, Iglesias i tants d’altres que, com Ada Colau, van resultar ser un bluf total i absolut, al més pur estil Alejandro Lerroux (i amb sospitoses coincidències). També ens hauria de tranquil·litzar i alleujar-nos, perquè essent conscients que la democràcia espanyola és una farsa, i la Constitució, una actualització del Fuero de los Españoles, la resistència resulta un deure; l’oposició, una causa justa; la rebel·lió, una actitud honorable; la independència, l’arma més poderosa per derrotar el feixisme adherit a l’imperi.
