Les eleccions de febrer, i la previsible llarga campanya precedent, estan deixant un regust depriment entre la societat catalana. Un dels factors il·lusionants de l’independentisme ha consistit a generar la sensació de construcció d’un món nou, unes regles del joc diferents i distants respecte la ferum a resclosit que desprèn la monarquia, el règim del 78 i les misèries del sectarisme nostrat. De fet, “el govern efectiu” ha deixat en evidència les limitacions d’una autonomia amb competències més teòriques que formals, i una “efectivitat” que també ha evidenciat un elevat grau de mediocritat correlacionat amb el desprestigi general de la política. L’exili i la presó s’ha acarnissat especialment contra aquelles persones, sovint provinents de l’excel·lència professional, la independència de criteri i la llunyania respecte els cenacles de qui porta dècades remenant les cireres. I, per contra, ha permès accedir a personatges de segona fila, amb menor alçada política i òbvies carències intel·lectuals i de gestió. Tanmateix, l’independentisme segueix aquí, quotidianament, organitzadament, amb persistència. I, malgrat que dividit i emprenyat, continua essent el principal vector polític -potser l’únic- que empeny el país envers alguna direcció.
En altres paraules: la principal virtut de l’independentisme és la seva dimensió regeneracionista, la possibilitat de fer un reset, que no només talli de soca-rel les relacions amb una Espanya amarada de franquisme i fracàs històric, sinó també en la relació complexa amb el nostre propi país. La independència era (i és) una oportunitat per transformar en profunditat les institucions que ens envolten. I quan parlem d’institucions no cal limitar-se a la presidència, el govern, el Parlament o els ajuntaments, sinó aquelles que representen i enquadren actors rellevants: els partits, els sindicats, la patronal, les cambres, les fundacions, els col·legis professionals, el poder financer, els laboratoris d’idees,… i tot allò que realment permet que una societat funcioni o fracassi. Poca broma, el clàssic de James A. Robinson i Daren Acemoglou, Why Nations Fail? publicat ja fa una dècada, associaven el fracàs (o l’èxit) de cada país en base a la qualitat de les seves institucions. Per això les corruptes institucions d’Espanya va fer fracassar el seu imperi, i per això la separació de poders i la concurrència lliure en economia, va propiciar l’èxit coetani d’Holanda o el Regne Unit.
Per tot plegat, i pel fet que els malvats tendeixen a ser intel·ligents, s’explica la cruesa de la repressió. Més enllà de la catalanofòbia endèmica d’Espanya (amb els seus inseparables mariachis de l’esquerra postmarxista), hi ha el terror a aquest moviment tel·lúric en favor de la regeneració política, social, i cultural que es mou amb les plaques tectòniques de l’independentisme. Aquest regeneracionisme persegueix apartar dels ressorts de decisió a tot aquell que s’ha beneficiat corruptament de l’exercici del poder en funció de la seva proximitat al règim del 78 (que recordem, és el règim del 39 x 2). Les estructures polítiques dels partits (ja ho veiem en aquesta precampanya) semblen més capficats a mantenir l’statu quo (encara que aquest sigui clarament lesiu i humiliant per a Catalunya) que a escenificar qualsevol indici de contundència a l’hora de defensar el Primer d’Octubre. I recordem que aquest Primer d’Octubre simbolitza aquest nou país que es pretén millor, i aquesta regeneració que busca fer net de les velles hipoteques. És aquí on els interessos de partit, i una tòxica addicció al sectarisme (un dels pecats capitals de la política catalana), actua com a mecanisme de sabotatge respecte a aquesta voluntat i corrent de canvi. Al cap i a la fi, l’independentisme social, el que es manifesta, es manté actiu, talla la Meridiana, talla la Jonquera, envolta el Parlament, humilia al Borbó, desborda el capteniment col·lectiu dels càrrecs públics, de les patronals, de certa aristocràcia sindical o d’un cert conformisme covard de qui, malgrat les dificultats, manté lleus privilegis davant el tsunami regenerador que respira bona part de la societat catalana, especialment entre les generacions més joves i desacomplexades.
Les pròximes eleccions, com tota procés electoral, malgrat que depriment, també serà transcendent. No pas pel resultat o la participació, sinó perquè encara que els partits independentistes no semblen tenir massa idea de què fer amb els vots, un clar suport a l’independentisme continua posant la pressió damunt les seves espatlles. Perquè, si es mantenen al govern (i si només poden pactar entre ells) sentiran més la pressió per part de la base independentista que la intimidació repressiva del borbonisme. Bons resultats a les urnes, malgrat que aquests puguin ser gestionats per individus que inspiren poca confiança, malgrat les decepcions a què ens condemnen a diari, impliquen clarament que el projecte regeneracionista segueix endavant, i sense alternativa possible. Al cap i a la, no es tracta només d’una qüestió de banderes, sinó una manera de desafiar la deriva reaccionària a nivell català, espanyol i global. I perquè sembla que ara per ara, únicament l’independentisme sembla amb prou força i moral, malgrat les moltes dificultats, per dibuixar un país millor.
1 
