El regalim d’Amèrica

"La impressió és que totes les cabelleres de la política nord-americana es delaten pel mateix colorant elitista i insensible"

El final del Trumpisme-populisme s’ha vist concentrat en el regalim de la galta de Rudy Giuliani. En mans d’un laboratori, aquell degotall fosc i prim hauria mostrat mal geni, fatxenderia, fake news, prepotència i tot el que ha marcat els anys de Donald Trump a la Casa Blanca. El mateix Giuliani era un poema; havia convocat la roda de premsa per denunciar el presumpte maquillatge electoral, i no se li acut altra cosa que deixar caure avall un degotall de maquillatge capil·lar.

¿On era el Giuliani d’anys enrere, aquell que era alcalde de Nova York, i es va fer respectar per la seva reacció ràpida i valenta als atemptats de les torres bessones? On quedava aquell home audaç, el que havia deixat en ridícul l’espantadís de George Bush Jr., el que s’havia pujat dalt de la runa per arengar els bombers, el que havia aconseguit reduir els índexos de delinqüència de la Gran Poma, el que havia estat proclamat amb afecte l’Alcalde d’Amèrica? Doncs es condensava en el seu regalim marronós, fins a inundar les xarxes socials i fer caure en el més estrepitós ridícul l’antic heroi, ara reconvertit en impossible advocat de Trump, defensant una victòria inexistent i indefensable.

Els mateixos republicans han reaccionat amb una incomoditat creixent. Massa temps han suportat la perruca pastanaga de l’explosiu Donald, com per suportar el regalim d’Amèrica en una hora prou funesta. Alguns han denunciat que s’estaven convertint en república bananera, altres han parlat de ridícul nacional, i cada cop més companys de partit han demanat un mínim gest de rigor, modèstia i generositat. Aviat sabrem si li demanen massa a un president que no s’ha despentinat ni amb el lamentable balanç de centenars de milers de morts a causa del coronavirus.

Acceptem també, però, que no és únicament el Trumpisme que perd oli. El camí que va d’Eisenhower a Trump no és tan diferent del que va de Kennedy a Joe Biden. És la nació sencera, el seu establishment polític i els seus valors el que ha entrat en una crisi galopant de la qual no se’n veu sortida fàcil. Dels republicans en podem  dir, malgrat la deriva estrident dels últims anys, que s’han mostrat sensibles als treballadors perduts de l’Amèrica profunda. O que si més no, han provat de parlar el seu llenguatge i fer-se entendre. Trump agrada o desagrada, però se l’entén molt bé. Als líders demòcrates no sempre.

El progressisme nord-americà, una mica com el d’aquí, porta molts anys immers en debats tirant a acadèmics. Que si cal enderrocar estàtues dels conquistadors de fa 500 anys, que si cal portar el pin o el llaç del dia, o que si el llenguatge ha de ser políticament correcte, perquè les paraules poden resultar tant o més lesives que els fets, etcètera… Això allunya la classe política de les situacions més dures. Quan es dispara l’atur, quan els autònoms són llençats a la indigència, quan la gent gran mor en la solitud dels corredors d’hospital, n’esperem una mica més de les esquerres transformadores. D’entrada, que no s’oblidin dels pobres. O dels empobrits, més ben dit. És cert que Obama se’n va sortir millor, i potser ho va tenir més en compte a les campanyes que no pas en la sala oval; però com a mínim va transmetre sensibilitat pels problemes i les esperances de la gent del carrer.

Sorprèn què poc que en resta, d’aquella empenta d’Obama a l’hora de captar les il·lusions dels més desfavorits. Malgrat el devessall de vots que ha rebut Biden, la impressió no és tant diferent de la que va transmetre fa quatre anys Hillary Clinton (que també va guanyar en el vot popular). La sensació incòmoda, incorregible, inevitable, és que ens trobem davant de privilegiats de l’establishment. Gent que es pot proclamar als antípodes de Trump, i que poleixen el llenguatge infinitament més, però que poden ser tan insensibles com ell. I tant per tant, les persones maltractades per la vida poden preferir el maleducat sincer abans que el diplomàtic hipòcrita.

El regalim d’Amèrica es fa molt més visible a les galtes dels reaccionaris, que no se’l saben contenir. Però la impressió és que totes les cabelleres de la política nord-americana es delaten pel mateix colorant elitista i insensible.

Comentaris

    jordi lópez 23/11/2020 8:42 pm
    Trobàvem a faltar la visió del Sr. Bosch, sempre lúcida.
    De què em sona? 23/11/2020 9:53 pm
    Alfred Bosch? Ah, sí: el bidet de Frau Colau.
    Doctor Strangelove 23/11/2020 10:15 pm
    Encobridor? Doc.
    Luisnomeacuerdo 23/11/2020 11:44 pm
    Anda además de vender lavadoras le han dado un trabajillo en este panfleto como salto a la prensa seria tipo ultranacional.cat.
    Marta Vila 24/11/2020 9:56 am
    Article molt interessant. Retrat impecable d'un escenari i una deriva que caldria redreçar. Calen veus com aquesta.
    Martí Mora 24/11/2020 10:07 am
    Molt ben dit Sr. Bosch. Bravo!!!
    Miquel Parera 24/11/2020 10:15 am
    Del tot d’acord en les reflexions del Sr. Bosch. Un article molt clar i ben escrit.
    Marta Vila 24/11/2020 11:36 am
    Un article molt interessant que reflecteix de manera molt lúcida tant la realítat dels EUA com certes derives no desitjables de les esquerres,
    Gabriel Moreno 24/11/2020 12:56 pm
    Clar i català. Molt d'acord amb el que diu l'article. El trobàvem a faltar senyor Bosch
    Bot 25/11/2020 6:50 am
    Les elits catalanes, sempre tan nostrades, i cíniques. Sempre tan antiamericanes.
    Bot 25/11/2020 11:06 am
    Elitista ets tu, i no ho saps.
    Lluisa 25/11/2020 11:16 am
    Es una vergonya, que masclistes -per acció o per omissió- escriguin en mitjans de comunicació com aquest.... quina vergonya !!!
    Anna 03/12/2020 12:52 pm
    Fantàstic anàlisi, Sr. Bosch! La política ha perdut un gran actiu, però el periodisme n'ha guanyat un.

Nou comentari