El Sr. Sánchez és un supervivent nat. No tinc dubtes que en cas d’un atemptat contra la seva vida, per salvar el coll, utilitzaria com escut humà el Rei Felip VI sense tremolar-li el pols o tindre cap remordiment, mentre que líders d’esquerra com Pablo Iglesias o Eduardo Garzón, si es trobaren a una situació com la de la Revolució Francesa, farien llargs discursos sobre el magnicidi i els drets humans per acabar votant contra la condemna del monarca. El Sr. Sánchez és un home de reflexos, amant del risc i el joc fort. En un món de polítics burocratitzat on tots escalen posicions amb un perfil gris, és un rival extremadament perillós perquè et porta sempre massa segons d’avantatge.
La seva decisió de convocar eleccions el 23 de juliol pot salvar-li la carrera política i fins i tot el govern. En primer lloc, la campanya electoral transcorrerà durant les primeres setmanes de la presidència espanyola de la Unió Europea i els mitjans de comunicació l’ajudaran a potenciar la seva imatge de líder internacional amb domini de l’anglès enfront d’un Feijóo desconegut dintre del Partit Popular Europeu. A més, davant la mala premsa cultivada pel govern de Rajoy per la seva repressió contra els independentistes, el Sr. Sánchez es mostrarà com el pacificador del conflicte català. A Catalunya pot semblar sorprenent, però a Brussel·les molts estan convençuts que l’independentisme forma part de l’actual govern, malgrat que no se’ls pot culpar per pensar que Gabriel Rufián és un ministre de Pedro Sánchez, perquè des de la distància ho sembla.
En segon lloc, posa una pressió sobre l’amalgama de partits que hi ha la seva esquerra que no podran suportar. L’únic argument que hi ha per justificar la unió de partits tan enfrontats i amb interessos tan dispars i excloents com els que volen conformar això anomenat SUMAR és impedir un triomf de la dreta. Per tant, si aquest és l’objectiu, la conclusió lògica és el vot útil al PSOE. Els estrategs de SUMAR li faran la campanya de franc al PSOE. És cert que les eleccions es decidiran en les terceres posicions de les províncies de Madrid o València, perquè quasi tot dependrà de si aquests diputats cauen en favor de VOX o de l’esquerra alternativa; però en altres circumscripcions electorals amb menors escons, el PSOE pot compensar l’enfonsament de PODEMOS i arreplegar algunes actes parlamentàries.
Per altra part, el PP haurà de sostenir durant dos mesos el discurs de la campanya electoral mentre forma governs amb VOX. Els seus dirigents hauran de planificar actes per marcar perfil diferenciat amb VOX alhora que negocien amb ells el repartiment de càrrecs. No ho tindran fàcil i la batuta la portarà en tot moment VOX. Hauran de ballar al ritme de la seva música. Així mateix, contemplarem un experiment sociològic interessant: la capacitat de mobilització de les bases electorals dels partits en un període estiuenc. En un principi, el calendari beneficia al PSOE, perquè, encara que sembli increïble per molts, continua sent el partit amb major base obrera i, en conseqüència menys vacances i segones residències a la costa entre els seus votants. Madrid, el fortí electoral del PP, malauradament per a la meva terra, es trobarà a Gandia o Cullera i haurà de decidir si opta pel vot postal o prendre el cotxe. Aquest factor pot produir distorsions en la participació que poden fer ballar més d’un diputat i el marcador es decidirà per dècimes.
Tanmateix, una variable a tindre en compte seran les possibles onades de calor. No es pot oblidar que la notificació per participar en una mesa electoral és un mandat i no acudir-hi és un acte de desobediència sancionable. La gran majoria de col·legis electorals no són espais habilitats per suportar altes temperatures i la feina és dura i llarga. S’han fet eleccions autonòmiques en dates semblants a Galícia i en mig d’una pandèmia a Catalunya, però les onades de calor poden suposar problemes tècnics i sanitaris més complicats. S’ha d’assenyalar que, en cas de danys personals per culpa d’un cop de calor, seria responsable l’administració per no haver-los evitat. Jurídicament, les conseqüències d’aquesta decisió poden ser mogudes, però el Sr. Sánchez és un supervivent que no s’aturarà per problemes menors com l’estat de salut de les persones convocades a formar les meses electorals.
Finalment, la gran pregunta és si Catalunya salvarà el Sr. Sánchez. Part de l’independentisme opta per l’abstenció i la moderació de Junts encapçalada ara per Xavier Trias tampoc sembla engrescar el vot més descontent. A més, tots hauran de pactar per retenir poder i cadires i no seran dates propícies per encendre els carrers. Tot apunta a una baixa participació de l’independentisme i l’enfonsament d’ERC. Molts poden pensar que això perjudicarà el PSOE, perquè ERC fou un aliat fidel, però el ben cert és que beneficiarà, i molt, al PSC, que veurà com el seu percentatge de vots i escons es dispara. Catalunya pot tornar a donar el govern al PSOE, malgrat que sigui una Catalunya abstencionista, però qui no vota, no existeix al joc polític.
Per tant, si bé el PP pot ser el partit amb major nombre de diputats, la diferència amb el PSOE es contarà amb els dits de la mà i tot dependrà de si poden formar majoria absoluta amb VOX i els comptes no surten encara. El PP ha d’augmentar encara molts més vots i sembla difícil, perquè VOX s’està consolidant entre els votants joves i creant el seu propi espai electoral. Ja no són una escissió del PP i compten amb simpatitzants fidels que no tornaran a les formes presumptament liberals un cop els hagi passat per alt l’efecte dels conyacs. Són un monstre a l’armari que no es podrà continuar ignorant i, a diferència de PODEMOS, no desapareixerà tan fàcilment.
Això significa que tindrem uns quants mesos amb el Sr. Sánchez exercint en funcions mentre que el ball de la formació de govern fracassa i al desembre tindrem unes noves eleccions. Suposo que el seu pla és arribar amb els partits que conformen SUMAR totalment descompostos i que el PP s’hagi d’enfrontar a VOX per fer tornar el sistema electoral al bipartidisme clàssic que coneixíem. La idea seria que el PP, en aquestes eleccions, s’empassés VOX al preu de perdre governs regionals que el PSOE podria recobrar prompte. Com sempre, la pota que li falta a aquest pla és què fer amb Catalunya, perquè el bipartidisme clàssic fa a qualsevol dels dos partits totalment dependents del País Basc i Catalunya. El gran misteri és perquè els bascos sempre saben què fer en aquesta situació i què guanyar, mentre que els catalans perden a la taula de negociació tot el capital polític guanyat en la confrontació.
