Llegeixo l’Opinió Singular del cap de setmana de Vicent Sanchis sobre El règim de Vichy i, tot seguit, la del també valencià Carles Sirera sobre el retorn d’Anna Gabriel i em crida l’atenció com coincideixen no només en l’anàlisi de les llums i ombres actuals i recents de l’independentisme polític i social (per dir-ho tertulianament), sinó també de la crispació i l‘agror desencoratjadores i ofensives imperants en una part significativa de l’opinió política catalana, en especial a les xarxes socials. Aquesta coincidència indica, al meu parer, una preocupació legítima i real, que comparteixo, sobre l’ambient que s’hi respira, legítim i real també, que contribueix al desànim i al cansament entre els qui en un moment o altre han donat suport a forces independentistes del Principat. I que és el preludi d’un plausible i terrible salt final a l’estil Thelma i Louise del Govern de Catalunya, però sense la determinació final compartida i amb conseqüències que no puc capir.
Sortosament hi ha més persones reflexives i amb nas i criteri polític que veuen amb més optimisme que no pas jo el futur immediat (i més enllà) del país. Aquest cap de setmana hem coincidit en una celebració persones molt diverses dintre de l’espectre independentista, i he pogut parlar fugaçment amb dues d’elles (que respecto i valoro en especial pel seu mètode d’anàlisi de la realitat i per com desenvolupen els arguments, hi coincidim o no), sobre el seu grau d’optimisme respecte de la situació política (i lingüística) de Catalunya.
He acabat el cap de setmana, doncs, amb el neguit més apaivagat davant de les conseqüències d’un abrupte i mal final del govern i de la majoria independentista al Parlament de Catalunya, i davant de la crispació esmentada. I més convençuda que mai que la política ha de ser cada cop més analitzar la realitat, prendre decisions, explicar-les, explicar com s’arribaran a executar o assolir els compromisos per canviar-les i retre’n comptes a pit descobert. I no matar el missatger ni infantilitzar l’altre, sigui conciutadà votant, adversari o abstencionista, sinó sumar-nos a lluites compartides per reeixir. Amb el respecte més alt a l’altre, en definitiva, per ensenya.
Que l’agost us sigui passador i que ens puguem retrobar al setembre, calentó, calentó.
3
