La recent notícia del retorn d’Anna Gabriel per presentar-se davant dels tribunals espanyols ha generat una petita onada d’indignació de valents que li retreuen la seva rendició. Com visc a l’estranger, el primer que vaig pensar és que, probablement, Anna Gabriel necessitaria tard o d’hora renovar la seva documentació per poder viatjar per Europa i complir amb les seves actuals obligacions laborals i, per tant, no em va copsar la decisió. No sé ben bé què poden voler d’ella els catalans enfurismats, però qualsevol persona adulta entendria que fer aquest pas en la seva situació processal era el més indicat. Sense cap dubte, si jo fora el seu advocat, li ho hauria recomanat per desencallar una situació que no portava enlloc.
Tanmateix, les veus crítiques li exigeixen que proclami que s’ha rendit perquè a l’inici de l’exili va dir que no reconeix l’autoritat dels tribunals espanyols. Per moltes soflames grandiloqüents que fes, cap persona adulta li donava la més mínima credibilitat a les seves paraules, perquè els adults saben que això de dir que un acusat no reconeix l’autoritat d’un tribunal és una frase de pel·lícula, ja que l’important en aquests casos és el reconeixement institucional que tenen els tribunals. Aquella frase sols podia voler dir que no pensava trepitjar mai Catalunya i, probablement, altres països de la UE i el seu impacte internacional era quasi nul, perquè el seu cas mai no arribaria al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Per aquesta raó, tothom entén que al principi de l’aventura qualsevol pensa que tindrà força i aguantarà l’envit, però els anys pesen i cansen i és del tot normal canviar d’opinió i això no significa cap rendició incondicional, perquè el procés penal continua. Així mateix, fora de Catalunya no té cap rellevància mediàtica, perquè ara el món té massa problemes per a capficar-se en aquestes minúcies.
Tot i això, hi ha una part de l’audiència que no li permet canviar de criteri i exigeix uns sacrificis que, curiosament, no són capaços d’autoimposar-se. Fa anys que una part de l’independentisme ha pres la dinàmica de desitjar el pitjor càstig possible per als represaliats per poder utilitzar-los com víctimes davant del món i així denunciar la terrible repressió que ells sofreixen, malgrat que són altres qui estan sofrint la repressió i, més encara, s’enfaden si els indulten o absolen perquè perjudica la causa independentista. Aquesta exigència del martiri és un comportament tòxic i fariseu, perquè res els impedeix a ells de fer una passa endavant, assumir càrrecs i desobeir, ja que falten voluntaris per això, i viure en les seves pròpies carns la repressió, però volen el martiri dels altres per poder-se sentir ells com les víctimes que pateixen. Sincerament, cap persona mitjanament intel·ligent i sana tindrà mai el més mínim interès a liderar aquest moviment.
Per altra part, haig de confessar que del dramatis personae del procés, sols la CUP desperta la meva simpatia malgrat les destarifades polítiques que defensen en moltes qüestions. Ells varen prometre mambo i fer saltar pels aires CiU i han complert amb escreix els dos objectius. Una part de l’independentisme no els perdona haver acabat amb CiU, però sense ells Puigdemont no hauria arribat a la presidència de la Generalitat i no s’hagueren desencadenat els esdeveniments que portaren a l’1-O. Des de la distància, es percep un independentisme nostàlgic de Jordi Pujol que prefereix el seu miratge de jugar al petit gran país abans d’enfrontar qualsevol lluita. Una mena de nacionalisme interior, un desig de construir un país imaginari, un jardí per a la llengua sense poder i, millor encara, responsabilitats.
Una altra derivada del neguit amb l’Anna Gabriel és l’intent de fer un paral·lelisme amb la situació de Laura Borràs. La resistència al càrrec de Borràs, en contraposició al retorn de Gabriel, es pot presentar com un irredemptisme que, suposadament, tornarà a encendre la flama de la revolta. Aquest pensament màgic on no se sap quina resistència simbòlica despertarà una cadena de resistències que portaran a la independència l’he analitzat en aquesta columna abans i, en aquesta ocasió, em sembla que serà el cant del cigne de Junts. No he vist massa solidaritat amb la Laura Borràs i, més encara, no n’he vist cap provinent de sectors joves. Diria que és un personatge que no desperta massa simpaties avui dia, perquè amb el seu comportament capta i monopolitza una atenció que necessiten els centenars d’acusats per les manifestacions contra la sentència del Tribunal Suprem que comencen a desfilar davant dels jutjats. La doble vara de mesurar la solidaritat i el sacrifici s’evidència molt ara, perquè afecta un càrrec polític d’un partit que demanava a la societat empènyer a les protestes, però, a l’hora de la veritat, deixà els més joves totalment sols.
Per tant, la sortida d’escena de Laura Borràs podria posar fi al primer capítol del postprocés o postsentència, perquè els difícils equilibris interns de Junts entre pragmàtics i irredemptistes no podran sostenir’s per molt de temps. A més, des d’ERC han sabut menjar-se el seu terreny de joc, reduir-los l’espai institucional i captar quadres de tots els partits fins a esdevenir, realment, el PRI de Catalunya: un Partido Revolucionario Institucional on tothom té cabuda, perquè la majoria ja es conforma amb petites assignacions i, per tant, al pressupost hi entren molts. Entre l’amable escalf amb plat de llentilles d’ERC i l’eterna amargor dels qui veuen botiflers a totes les cantonades, no tinc dubtes d’on es decantarà la majoria social, especialment ara que venen temps encara més durs.
Finalment, no soc tampoc capaç d’entendre com suposades persones adultes poden deixar-se emportar per aquesta amargor i culpar constantment els altres de la seva situació sense fer una autocrítica que els porti a una gestió constructiva de la derrota. Semblen tots una colla de divorciats agres que no poden contenir-se d’explicar-li a qualsevol desconegut els enganys i infidelitats de l’ex i com de maltractats foren en aquella relació. L’argument de “m’han enganyat” és una excusa de xiquets xicotets: els adults tenen discerniment, capacitat per entendre que poden ser manipulats i agència per decidir si participen de la festa o no.
Cada vegada que un adult exclama “m’han enganyat”, ens està dient que no és intel·ligent, que no té capacitat de discerniment i que no té voluntat pròpia. Cada vegada que sento aquest discurs, haig d’arribar a la conclusió que els catalans són uns minyons obedients que mai no contradiuen els pares, perquè abans del procés centenars de persones els explicàrem que era un envit contra el govern central per forçar una negociació per un millor autogovern. A més, molts eren plenament conscients d’això i participaren, precisament, amb el propòsit de fer escalar l’envit fins que es perdés el control dels esdeveniments i es produís una fractura definitiva entre Espanya i Catalunya, com finalment passà.
L’estratègia, per tant, era aquesta: provocar una fractura i la fractura hi és. Si els líders foren incompetents i incapaços de negociar res, no és per aquests possibles enganys, sinó conseqüència de la carrera on entraren per culpar-se mútuament de ser uns covards en lloc de consensuar una estratègia comuna per negociar i obtenir alguna cosa de profit a canvi de destensar el conflicte. Els partits són responsables d’haver alimentat una il·lusió que no es podia complir i haver optat pel pensament màgic en lloc del pragmatisme i el realisme, però la gent fruïa amb deler maximalista i esperava, justament, això. Certament, els partits són culpables d’haver intentat comportar-se com la població els demanava i no haver fet pedagogia per tallar les jugades mestres i altres deliris de l’estil d’Europa no ho permetrà.
Es tracta d’una il·lusió col·lectiva que permet evitar les veritats que són sobre la taula: tot camí per a la independència suposa uns grans nivells de sacrifici, no sols econòmic, sinó també humà. Una estratègia pot ser la dels conflictes recurrents amb gran mobilització social amb objectius limitats per millorar l’autogovern i tensar Madrid. Un desgast constant que hauria d’obtenir petites victòries i implicaria onades de repressió judicial i polítics populistes que cavalquessin sobre les esperances de la gent, combinant la insurrecció i la política institucional. En aquest cicle de conflictes, s’hauria d’arribar per esgotament a una separació de fet administrativa que fes possible una independència en la pràctica pels fets acomplits. És el camí més raonable, però això no vol dir pacífic. Les últimes manifestacions a Xile, de 2019 a 2020, suposaren 34 morts i la finalitat era molt més limitada: un canvi constitucional. Així mateix, el cicle de protestes que ho feu possible durà quasi quinze anys.
L’altra via és la suposada insurrecció general i el control del territori. No la valoraré i sols em limitaré a comentar que, en l’actual clima d’economia de guerra on aviat grans parts de la nostra vida seran sotmeses a una encoberta llei marcial per garantir els serveis bàsics, la resposta repressiva que rebrà per part de l’Estat no mereixerà cap condemna de la Unió Europea, que prompte tindrà com guia de les nostres futures llibertats a Polònia. Si algú pretén jugar a aquest escenari, val més anar-se’n a Ucraïna com a voluntari per veure si aprèn alguna cosa i, òbviament, no fer-se el milhomes a les xarxes.
Aquesta és la realitat que qualsevol adult amb una mica d’experiències a l’esquena compren sense massa dificultats i els brams per haver estat víctima d’un engany són com els plors d’un xiquet ofès perquè els reis mags són els pares. Un altre valencià, Alfons López Tena, ho explicà en nombroses ocasions per activa i per passiva. Els independentista que varen preferir escoltar els seus líders als seus arguments, decidiren conscientment acceptar el risc de poder ser enganyats i no ho consideraren rellevant. De fet, és lògic, perquè quan estem il·lusionats ens enganyem a nosaltres mateixos. Sense aquests enganys diaris seria impossible viure, perquè el nihilisme de l’existència humana ens condemnaria a la depressió i qualsevol líder ho sap, perquè part de la seva responsabilitat és il·lusionar per motivar i moure el seu equip.
Per altra part, la falta de maduresa per gestionar el desencís no permet entendre la realitat: molts participaren perquè pensaven que no s’haurien de fer sacrificis i no volen fer-ne. És més, a l’àmbit institucional, on les conseqüències de la repressió són més grans, molts acceptaren participar en el joc amb la condició que fos un bluf per negociar. En cap moment haurien consentit el joc de saber que es faria una declaració unilateral d’independència, perquè no volien aquest conflicte directe amb l’estat, ja que comprenien perfectament les seves conseqüències legals i no pensaven arriscar el seu futur professional i el seu patrimoni familiar. Evidentment, quan s’aplicà l’article 155, col·laboraren entusiàsticament amb les autoritats espanyoles i han desaparegut d’escena o esdevingut crítics del procés. La indignació anònima de la gent és important, però si a l’hora de la veritat entre els quadres de l’administració, de la teva policia o dels teus serveis diplomàtics, no hi ha voluntaris disposats a sacrificar-se per la causa, la irrefutable veritat és que estàs fent el ridícul, perquè vols anar a una guerra sense comandament sobre les teves tropes.
7 
7 
