El passat onze de setembre hi havia un altre carrer mobilitzat, recuperat, gaudit i reivindicat: el de Fira Tàrrega. Era l’edició que celebrava els 40 anys, la que s’ha revoltat contra el guió pandèmic i ha cridat amb força que sí, que el carrer serà sempre seu, i nostre.
Després d’una edició virtual, la de l’any passat, la Fira s’ha reinventat per oferir la millor programació tot sabent trobar l’equilibri perfecte entre llibertat i seguretat, entre el gaudi de l’experiència d’arts escèniques com ho fèiem abans i el respecte per les mesures COVID, entre espectacles al carrer i aforaments controlats. Allò més semblant a la nova normalitat. Ha estat una represa de l’activitat cultural i un retrobament amb un públic entusiasmat. Les ganes sobreeixien les mascaretes i l’emoció corria a dojo pels espais habilitats. S’ha tornat a habitar l’espai i les emocions, que bona falta ens feia fer-ho. Fira Tàrrega ha estat alegria.
Cal recordar que el sector cultural ha estat un dels més tocats per les restriccions coronavíriques i, sens dubte, mereixia retrobar-se, mirar-se als ulls, somriure entre aplaudiments i abraçar-se. L’univers de propostes a preus populars de Fira Tàrrega ens ha omplert l’ànima, ens ha destarotat els principis i els privilegis, ens ha fet riure i plorar, i ens ha fet viure de nou després de tant de temps amb la joia confinada. Bàlsam per la nostra salut mental, tant de bo Fira Tàrrega sigui pòsit i estela i es tornin a omplir agendes culturals, places i teatres. Pels artistes i pel públic, Fira Tàrrega ha estat cures.
Per als que s’entesten en fer que tot passi en un curt radi del centralisme barceloní, Fira Tàrrega és una bufetada de qualitat internacional, d’oportunitats per a joves creadors i d’art contemporani al món rural. Trencant tòpics i barreres mentals. Abanderant els artistes quilòmetre zero. Més enllà de La Panadella no només hi ha vida, sinó que paga molt més la pena viure-la. Orgull ponentí i més reivindicació dels nodes per sobre del centre. Sovint t’han de repetir mil cops les meravelles i encara així l’autoestima se les ha de creure per fer-se gran i empoderar-se. No sé si és la llum dels cels de setembre a la plana, el melòdic accent del català a Ponent o una vila acollidora engalanada per l’ocasió, però a mi, m’ha enamorat. Fira Tàrrega és orgull rural.
Cal reconèixer i valorar la tasca de suport a la creació que es fa des de Fira Tàrrega. I cal parlar-ne més perquè enguany és un tàndem femení qui en porta la direcció. L’instint, la sensibilitat i la valentia en la tria de l’Anna Giribet, directora artística, es complementa a la perfecció amb l’organització innovadora i l’empatia de la Natàlia Lloreta, directora executiva. Quins dos somriures contagiosos tenen aquestes dues dones per dirigir l’equipàs que ho ha fet possible. Poques institucions en aquest país tenen a dones potentíssimes dirigint-les, quan en trobem una, embolcallem-la de sororitat totes, cridem-la i felicitem-nos, perquè organitzar així de bé un macroevent en temps post-pandèmics i restriccions pressupostàries era un repte gegantí que ambdues han executat a la perfecció. Fira Tàrrega és feminisme.
De l’experiència de quatre dies, més dones, ara artistes de l’escena, apunteu que aquestes venen fortes. Des de Guissona al món, Gloria Ribera, la cupletista que et porta a Pont Aeri cantant sardanes, que venera la Moreneta i es caga en la monarquia a ritme d’electrofolk mentre tira bitllets de cinc-cents euros en el seu espectacle Parné. La Companyia Maduixa i la seva dansa hipnòtica sobre xanques a l’espectacle Migrare, reproduint l’angoixa de les migracions obligades i fronteres invisibles en mars imaginaris que també són cementiris. El col·lectiu que no salga de aquí i l’obra Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, una bufetada a la consciència sobre la intersexualitat, amb ironia i emoció, narrada en primera persona i que ha arrencat l’aplaudiment més llarg i sentit dels quatre dies de Fira. I última, les Hermanas Picohueso i el seu P-Acte Idiota que vol construir una comunitat d’idiotes interactuant amb el públic i ironitzant sobre la realitat en una oda al caos. Fira Tàrrega és qualitat.
A molts us semblarà que parlant de carrer calia parlar de la gran manifestació de la Diada a Barcelona. A mi avui m’ha semblat, com deia la Roig, que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Visca Fira Tàrrega, visca la cultura i visca tots aquells que l’han fet possible.
S’ha recuperat el carrer, també a Fira Tàrrega.
65 
