El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aprovar dissabte passat dos documents per fixar el seu discurs i la seva estratègia a l’espera que es pugui actualitzar el seu full de ruta en l’Assemblea General que s’ha de celebrar abans d’acabar l’any, o en el primer trimestre de l’any que ve. Sigui com sigui, i després de perdre moltes energies en l’intent d’impulsar una llista cívica que va acabar fracassant, l’entitat independentista ja ha posat algunes cartes sobre la taula per tornar a ser el motor de l’independentisme, un paper clar que, juntament amb Òmnium, va tenir durant el Procés.
Així, ja ha advertit els partits independentistes, sobretot a Esquerra, que passa per una crisi sense precedents amb divisions internes i pràctiques contràries als valors democràtics, que de cap de les maneres es pot permetre que Salvador Illa sigui el pròxim president de la Generalitat. En aquest sentit, ha amenaçat d’intensificar les mobilitzacions si això passa, i ha recordat el líder del PSC que va donar suport a l’aplicació de l’article 155. L’ANC es posiciona en la investidura, i pot exercir com un actor de pressió davant una eventual consulta a la militància sobre un hipotètic acord amb el PSC i els Comuns per investir Illa.
L’entitat independentista, de fet, ja ha deixat clar que el seu objectiu a curt termini és tornar a tenir un pes important en la política catalana, i en l’agenda independentista, amb el benentès de tornar a ser una eina per pressionar els partits independentistes de l’arc parlamentari a defensar la via unilateral com a única estratègia viable per assolir la independència. I no s’estalvien la crítica i els retrets pel malbaratament de la majoria independentista, la pacificació del conflicte acceptant acords amb els socialistes espanyols i la “trampa” de l’amnistia. Aquí, potser, hi ha faltat una mica d’autocrítica per part de l’entitat.
Pressió, per una banda, col·laboració i mà estesa, per l’altra, amb l’objectiu de tornar a la mobilització als carrers. I l’ANC té clar que té una ocasió d’or amb la tornada de Carles Puigdemont Catalunya, un moment que no pot deixar passar per poder tornar a poc a poc la pressió de l’independentisme als carrers. I, si cal defensar el president a l’exili davant una possible detenció, es compromet a fer-lo. L’independentisme sempre ha avançat quan la branca institucional i la social han anat de bracet. És hora de tornar-ho a posar en pràctica i el retorn del president a l’exili, i per què no el retorn conjunt de tots els exiliats, pot ser una de les imatges d’unitat més fortes del moviment en anys.
