La “Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya” ja té la benedicció d’Europa. A través de la Comissió Europea per a la Democràcia pel Dret, més coneguda com a Comissió de Venècia, el Consell d’Europa ha donat el vistiplau al pacte del PSOE i els grups independentistes per passar pàgina de l’1-O. Tenint en compte que han emès l’informe a petició del Senat espanyol (controlat pel PP), el resultat és encara més significatiu.
La tramitació de la llei fa un mes que està aturada. Hi ha qui pensa que pels desacords entre el PSOE i Junts, per les eleccions gallegues o pels escàndols de corrupció que han alterat l’agenda política. Un servidor fa temps que està convençut que totes les parts en realitat estaven guanyant temps fins que arribàs aquest informe. Perquè, tot i que la idea de demanar-lo va sortir del PP, la realitat és que tothom esperava amb els dits creuats el que pogués dir la Comissió de Venècia.
Com s’esperava, l’informe l’ha filtrat qui n’ha sortit més ben parat, el PSOE, tot i que potser han exagerat una mica els titulars. Siga com siga, el PP no n’ha tret la censura substancial que n’esperava. Potser algun dia sabrem qui va tenir la gran idea de fer-se aquest tret al peu. Però que el PP s’hagi estavellat no vol dir que l’independentisme hi hagi guanyat res. En aquesta partida i amb les estratègies actuals, en realitat, poc hi podíem guanyar.
Portam tant de temps amb l’opinió publicada i la classe política donant voltes a la sènia del terrorisme i les reaccions dels jutges que havíem oblidat el més substancial. En efecte, com ens recorda la Comissió de Venècia, les amnisties (i altres mesures de “clemència”, en paraules seues) estan justificades en determinats contextos. Com ara, diu, si persegueixen la unitat nacional o la reconciliació després d’un conflicte polític greu. I és des d’aquest punt de vista que valoren positivament la llei espanyola.
Certament, l’informe fa un parell de recomanacions tècniques per millorar la llei. Així mateix, diu que l’amnistia respecta la separació de poders perquè permet que els jutges tenguin l’última paraula sobre la seua interpretació i aplicació, cosa que, vist des d’aquí, no sembla una gran notícia. Finalment, també critica la seua tramitació pel procediment d’urgència i recomana posar el fre per tal que es pugui assolir un major consens polític i institucional que inclogui també l’oposició (és al dir, el PP).
Tenim doncs que, tal com va passar l’any 2021 amb els indults, l’amnistia ha rebut l’aval europeu. Un aval que va explícitament vinculat a la idea que és un acord per superar el conflicte polític i recuperar la normalitat a Catalunya. Plantejat en aquests termes, és una mala notícia per a l’independentisme. Que l’amnistia quedi registrada a una institució tan important com el Consell d’Europa com la pedra de toc d’un procés de reconciliació entre Catalunya i Espanya, en què ens ajuda?
Des del primer moment s’ha insistit que l’amnistia, així en abstracte, pot ser una victòria o una derrota segons el context en què s’apliqui. Seria una victòria si l’Estat es veiés obligat a aprovar-la exclusivament per la pressió europea i internacional. O si anàs vinculada al reconeixement del nostre dret d’autodeterminació. És una derrota si s’assoleix en virtut d’un pacte polític amb el govern espanyol que implica renúncies polítiques substancials, com ja va passar amb els indults.
El posicionament de la Comissió de Venècia, que compra i beneeix la idea de “normalització” que la llei d’amnistia incorpora al títol, és la penúltima fase de la deconstrucció de la causa justa per a la independència. A l’espera de veure què passa amb les demandes d’Estrasburg, que després dels indults ja es varen desinflar significativament, tot sembla indicar que ja no s’arribarà a desplegar el potencial de la noció de “grup objectivament identificable” del TJUE.
Que l’independentisme es reconciliï amb l’Estat davant Europa, que fins i tot s’ofereix per oficiar la cerimònia, permetrà desplegar l’amnistia amb certes garanties. En efecte, avui més que ahir, sembla molt improbable que els tribunals europeus posin en qüestió la llei pactada (especialment si s’hi inclouen les recomanacions). Però que aquesta “reconciliació” no tengui cap element polític que remotament ens acosti a l’objectiu de la independència suposa que, a la pràctica, ens n’allunya encara més.
