Just fa unes setmanes, l’editorial 1984 publicà El fantasma de Lerroux, un llibre de Josep Asensio que mereix un interès destacat pel seu intent d’oxigenar la història del catalanisme des d’una perspectiva aliena al cànon noucentista. Enfront dels relats simplistes que consideren el dirigent populista i els seus acòlits com un element estrany al cos nacional català que el va corrompre fins al punt de fer fracassar una eclosió independentista com l’irlandesa o l’epifenomen d’una immigració que trencà per sempre el cos nacional, Asensio incorpora bibliografia poc estimada pels historiadors independentistes per explicar-nos que la gran majoria dels votants de Lerroux parlaven català i eren catalans que se sentiren atrets i se socialitzaren políticament als cercles republicans espanyols, llavor de la futura CNT, abans que al catalanisme polític de la Lliga.
La gran qüestió que el llibre planteja, si bé no respon en detall per la seva perspectiva diacrònica amb un ull posat a l’actual conflicte polític, és la falta de reflexos, de rapidesa, de contacte amb els carrers de la capital, del primer catalanisme. Ací l’autor voreja sense entrar-hi a analitzar-ho una de les herències esterilitzants del Noucentisme: reduir la nació a un automatisme lingüístic. El Noucentisme, en fer de la nació la llengua, buidà el concepte de sobirania nacional del seu element polític vital: la voluntat general de caràcter revolucionari, un element, precisament, jacobí.
Una nació cultural sense força política revolucionària per canviar l’ordre establert podia ser atractiva per a les elits que volien dirigir, però era un projecte menys engrescador per als desfavorits que pretenien trencar les seves cadenes. Aquesta falta de missatge emancipador, encara que fos pur teatre per entretenir a les masses, fou l’autopista que prengué Lerroux per assolir el control de la capital i elaborar un discurs contra el catalanisme i els seus valors de seny, treball, disciplina, esforç i moderació.
L’autor es pregunta per què no hi hagué un Lerroux català, però no es deté massa a cercar la resposta. Alguns indicis apareixen al llarg del llibre i el brillant epíleg pivota sobre aquesta idea de falta de maniobra i discrecionalitat de les elits dirigents catalanistes, escollides per tradició i cooptació, on no hi ha oportunistes, homes nous sense lligams que s’obrin pas pels seus propis mitjans i sense tindre deutes amb el col·lectiu o l’organització. Aquesta manca constant de demagogs és sorprenent i un tret distintiu d’aquesta cultura política. Probablement, molts ho entendran com una virtut i és cert que hi ha demagogs nefastos, Lerroux n’és un d’ells, però d’altres són necessaris, com a mínim, per agitar la bresca de les abelles que provoquen els canvis. Les revolucions funcionen, no per assolir els seus objectius, sinó perquè una vegada esgotades ja no es pot fer marxa enrere en els canvis radicals.
Tanmateix, aquesta reflexió m’interessa perquè s’insereix a un debat semblant que vaig sostenir a les xarxes socials fa uns mesos en preguntar-me per què no hi havia un Pablo Iglesias català. Les respostes que vaig rebre foren molt negatives, menyspreant una figura política que, si bé es pot considerar com fracassada, ha estat un dels fracassos que més lluny ha arribat en els darrers anys. A més, com ja he assenyalat, molts es mostraven orgullosos de no tindre cap populista entre les seves files i ho argumentaven com un signe de fortalesa. La veritat és que, més bé, es tracta d’una mostra de la fortalesa dels partits i de la feblesa de la societat civil per articular i sostenir plantejaments alternatius.
Sens dubte, hi haurà molts lectors catalans que no coneixen l’origen de Pablo Iglesias i la seva colla d’amics de la Complutense. Són batalletes de Madrid i és sa no fer-ne massa cas, malgrat que algunes lliçons es poden aprendre. Pablo Iglesias era un activista que militava a Izquierda Unida i combinava una posició d’investigador precari a la universitat amb càrrecs menors que les estructures del partit li oferien. En aquelles circumstàncies i amb companys de diferents entorns, acadèmia, activisme social i partit, fa quasi vint anys començà a organitzar plataformes comunicatives de caràcter alternatiu a la Comunitat de Madrid.
Allí es fogonejà amb els mitjans per adquirir experiència i cohesionà un múscul intel·lectual que el dotaria d’una veu pròpia i independent de la matriu del seu partit. Amb el seu mecanisme de múltiples semi dependències, paradoxalment, aconseguí ser independent de qualsevol estructura organitzativa i construir-ne una de mediàtica per a ell i els seus. En aquest projecte, fins i tot, assolí el suport econòmic de Jaume Roures, Russia Today i Iran TV sense acabar sent-ne una terminal mediàtica dels seus serveis secrets. No és fàcil tractar amb aquestes dictadures, perquè es cobren els favors prestats i et segresten per sempre com, malauradament, viu ara en primera persona Carles Puigdemont.
Un cop tingué la seva plataforma mediàtica particular, Pablo Iglesias intentà prendre el control d’Izquierda Unidad-Madrid per forçar la renovació interna i col·locar els seus companys de viatge, molts d’ells provinents de la universitat o l’activisme social i, per tant, forans per als quadres del partit. La negativa de la vella guàrdia d’IU fou la raó que els obligà a fundar Podemos per presentar-se a les eleccions europees. El pla sempre fou traure millor resultats que IU per tornar victoriosos a la seva llar i dirigir-la amb un discurs més renovat, més populista i menys marxista, per aprofitar el descontentament social. Tanmateix, els dirigents històrics li digueren novament que no i es veren obligats a continuar endavant amb el projecte de Podemos fins a improvisar un partit polític que ara fa aigües.
Si bé la història es pot presentar com un fracàs, els elements importants són l’exitós assalt al partit d’un jove quadre condemnat a la segona fila per la vella guàrdia, un jove ambiciós i capaç d’edificar una plataforma comunicativa que li conferia un poder real més enllà de la influència institucional dels partits. Aquest fenomen no s’ha donat a Catalunya, on els partits ho remenen tot i on els joves quadres prefereixen afonar-se amb el vaixell abans que intentar una renovació. Aquesta disciplina i moderació dels joves quadres, la seva falta d’ambició, lideratge i risc i el seu fracàs per dotar-se d’instruments comunicatius viables sí que és un tret de la política molt català.
En un primer moment, la resposta culturalista seria temptadora. El codi civil català confereix als pares una gran discrecionalitat per repartir l’herència, mentre que el codi castellà defensa el tractament igualitari dels fills i els seus drets irrenunciables al patrimoni familiar. Aquestes disposicions legals haurien operat com un mecanisme disciplinador dels fills de les elits catalanes que haurien après el respecte a la figura paterna i la importància de la jerarquia, mentre que els castellans haurien pogut jugar a la rebel·lia perquè tenien els seus privilegis garantits. Es tracta d’una imatge suggeridora que lliga bé amb l’esperit d’aplec familiar que té el catalanisme, que s’imagina com un moviment polític per a tots els públics i on totes les generacions poden sentir-se com a casa, malgrat que, malauradament, els canvis polítics bruscs o revolucionaris no són recomanables per als menors d’edat.
Tanmateix, l’explicació, més bé, respon a qüestions econòmiques i materials que sí són un element distintiu de la cultura catalana: la falta de múscul per construir un eco-sistema de publicacions i mitjans viable econòmicament i totalment alternatiu i independent dels partits polítics i les institucions públiques. És ací on rau la gran tragèdia que explica tantes mancances. Pablo Iglesias podia combinar precarietats per sobreviure: la universitària, la dels mitjans alternatius i la de l’activisme social. Eren fonts que podien donar recursos per fer rutllar l’empresa, però un cop la faceta comunicativa prengué embranzida, el mercat periodístic i cultural en castellà oferia suficients incentius per a assumir més riscos. Si la ruptura amb la vella guàrdia del partit era un fracàs, en l’intent s’hauria construït una figura pública i garantit una atenció mediàtica als mitjans que prometien un futur.
Per aquesta raó, els joves quadres de partits espanyols tenen els incentius alineats per interpretar el paper d’homes nous, de trencar amb els lligams del passat i jugar a tribuns de la plebs, exactament igual que feu Lerroux, mentre que els seus homòlegs catalans no tenen un eco-sistema mediàtic on reciclar-se o acollir-se en cas de fracàs. La dependència dels mecanismes institucionals mediàtics és tan forta que no hi ha massa oxigen, ni menjar, per prendre el risc de liderar ruptures o renovacions. Açò, precisament, explica la força i el pes de l’organització col·lectiva, dels partits i les seves estructures sobre els elements més descontents, ambiciosos i trencadors que pugui haver-hi entre les seves files. En cas de derrota, el reciclatge és molt dur.
5 
3 
