“Davant l’augment d’actituds ultres entre el nostre alumnat, què hi podem fer?”, es preguntava recentment la professora i psicòloga Rosa Cañadell fa alguns dies, en un article a El Diari de l’Educació. La pregunta és difícil i les respostes poden arribar a ser incòmodes. Qualsevol que estigui familiaritzat amb el sistema educatiu, i molt especialment a la secundària haurà copsat que el discurs de Vox ha penetrat poderosament entre joves i adolescents en unes eleccions amb elevats components de dramatisme. De fet, segons el darrer sondeig del CIS, la intenció de vot de Vox a les pròximes eleccions se situa a prop del 14% entre la franja de 18-24 anys, la que reportarà probablement més vots relatius a aquesta formació que s’emmiralla en el franquisme. Una intenció de vot que duplica la de la franja 55-64 i triplica la dels majors de 75 anys.
I aquesta normalització del discurs ultra s’estén per les xarxes socials, mètode preeminent d’obtenció d’informació i conformació d’opinió entre les generacions més joves. No resulta difícil sentir youtubers o tiktokers en què s’expressa un discurs hostil als drets de les minories, de les dones, al·legats contra la llibertat sexual o crides a deportar la immigració. I això és el que apareix públicament, perquè en privat, les coses poden ser pitjor. Qualsevol lector que tingui familiars o coneguts que exerceixin de docents als instituts hauran vist o sentit opinions o desitjos d’una brutalitat intolerable. Ara bé, potser el més intolerable de tot és com s’ha normalitzat aquest discurs.
Si haguéssim de definir el feixisme, no pas com a fenomen històric, sinó com a actitud política, hauríem de parlar de la capacitat d’un grup fort i hegemònic d’imposar la seva voluntat mitjançant la violència i la intimidació i l’esclafament dels més febles, dels dissidents, discrepants o d’aquells que són clarament diferents. És per això que trobem aquesta fixació amb les minories. És un moviment violent que defuig el combat ideològic perquè no pretén contraposar arguments, sinó imposar la seva voluntat i exigir l’adhesió incondicional als seus principis i cosmovisió, tal com fan les religions. És un moviment que detesta les normes, perquè és la seva força la que imposa les regles, que poden ser canviants o flexibles. Potser per això el feixisme i el neoliberalisme han celebrat aquest perfecte matrimoni per amor i per interès. Perquè ambdós són addictes a les desregulacions, especialment quan està en joc els drets dels més febles. De fet, el feixisme és el menyspreu absolut dels vulnerables, per això reten homenatge a la força, a la riquesa i al poder. En el seu imaginari, adoren els bàrbars, els vikings, les societats primitives en què els més agosarats, amb més múscul i garrots més consistents imposen el seu ordre a la resta. Si em permeten la broma filosòfica, és Nietzsche esclafant Rousseau amb un mall, mentre sona música de Wagner (o un Reggaeton, on sovint s’escola també aquesta ideologia).
Com hem pogut arribar fins aquí? Primera constatació, l’escola ha fracassat completament. Quan parlem de desregulació, de sentit, de caos, hauríem de parlar d’un sistema educatiu que avui seria irreconeixible per a la majoria de lectors de més de quaranta anys. L’obsessió per la felicitat i el benestar dels alumnes s’ha convertit en una galdosa sensació d’infelicitat i malestar subjectius. No només perquè la felicitat i el benestar no està a l’abast d’una institució amb evidents limitacions materials i espirituals, sinó perquè els joves i adolescents no són ingenus i són capaços d’adonar-se –i rebotar-se– contra la hipocresia dels més grans. Enfront d’una institució que tenia com a missió entrenar i preparar les joves generacions per a la vida adulta, avui és obvi que han convertit els edificis escolars en una guarderia amb pantalles, un no-lloc on es tracta de mantenir ocupats i vigilats panòpticament amplis contingents de joves i adolescents sense un propòsit clar. Perquè la simulació que representava l’escola de la vida adulta, amb obstacles a superar, arbitrarietats, injustícies, competència entre companys, adaptació a regles del joc –encara que també solidaritat, cultura, coneixement o desconnexió– avui ha estat transformada per la simulació del no-res, d’un cert nihilisme sense obstacles, ni proves, ni competitivitat, ni coneixements, ni ciència, ni cultura. Això sí, amb un cert adoctrinament d’acord amb els principis de l’agenda 2030 (sostenibilitat, multiculturalisme, i altres consignes inconsistents i eslògans buits de contingut). Allò que havia estat un espai perfectament regulat, amb un catàleg previsible de premis i sancions, avui el bonisme ha permès la normalització del bullying, que precisament consisteix en l’esclafament dels febles a càrrec dels forts. Un bullying que és pràcticament premiat amb l’expulsió de la víctima (o la seva humiliació en esperpèntics processos de mediació), la qual cosa converteix precisament el sistema educatiu en un entrenament per a la vida desregulada –i amb un punt de barbàrie capitalista– que els espera a fora (brutalitat sistèmica dissimulada sota budistes estratègies de psicologia positiva). I a tot això, a sobre, s’afegeix una mena d’adoctrinament woke en què determinades idees acaben imposant-se com a discurs oficial. Qui ja tenim certa edat, i fins i tot certa experiència en el passat com a joves i adolescents, hauríem de ser conscients que una de les obligacions de l’etapa consisteix a contestar radicalment les idees i principis que tracten d’imposar els adults.
M’aturo un moment en aquest punt. Una de les idees fixades en aquesta dècada, i a la qual la institució escolar i els mitjans de comunicació (que tradicionalment també han servit com a sistema educatiu paral·lel) ha estat la qüestió de la violència de gènere. No voldria ser malinterpretat. És obvi que la violència de gènere -i molt especialment, la violència sexual– són fets extremadament greus i èticament intolerables. Ara bé, si ens fixem en les estadístiques, no resulta difícil veure com aquest fenomen està, al nostre país, en recessió, almenys des que comptem amb estadístiques més o menys fiables. Tanmateix, una de les fixacions que es tracta d’inocular és la de la culpabilitat masculina de sèrie, amb un plus si ens referim a nois blancs heterosexuals, sovint tractats com a potencials violadors amb una argumentació determinista aïllada de la realitat. Una de les coses que més sorprèn és que el tractament mediàtic conté elements potents d’emocionalitat i dramatisme, i es tendeix a fixar-nos en el patiment de les víctimes. Qualsevol amb mínimes nocions de criminologia sap que precisament per lluitar contra aquest fenomen hauria d’implicar centrar-nos més aviat en els agressors, les seves característiques, circumstàncies i factors per poder intervenir preventivament o avaluar quines podrien ser les millors respostes. La immensa majoria dels homes residents a Catalunya no agrediran mai cap dona al llarg de la seva vida. I quan dic la immensa majoria, això vol dir que, amb les dades que es poden consultar al dossier estadístic de l’Institut Català de les Dones, entre el 2012 i 2021 es van produir 87 assassinats masclistes. Això, si ho dividim entre els 3.885.351 homes residents al nostre país, vol dir que hi ha un assassí de dones per cada 44.659 homes, o expressat d’una altra manera, els homes que han assassinat altres dones representen un 0,002% de la població masculina. Si això ho ampliem a denúncies per part de la parella (10.021 el 2021), això significa una denúncia per cada 388 homes (un 0,1%) i si parlem de delictes contra la llibertat sexual (1.552 el 2021) ens referiríem a un agressor per cada 2.503 homes (un 0,04%). En realitat les xifres són inferiors, perquè hi ha força agressors que acumulen delictes. En altres paraules, l’acusació a tots els homes de ser uns masclistes i fer-los culpables de manera generalitzada de la violència contra les dones és, més que exagerada, insultant. I ja sabem com solen ser de susceptibles els adolescents. Encara pitjor. Allò que és del domini públic, i que, tanmateix, se silencia en el debat, és que hi ha col·lectius determinats que acumulen desproporcionadament aquesta mena de delictes –corren per les xarxes socials estadístiques reals recollides de l’INE amb xifres oficials–, i, tanmateix, aquesta voluntat de “reeducació respecte a la violència sexual” se centra exclusivament entre el col·lectiu, proporcionalment amb menor nombre de casos, mentre que s’evita centrar l’activisme contra els col·lectius estadísticament -i culturalment- més procliu a cometre’ls per evitar estigmatitzar-los. Encara més. La immensa majoria dels homes no només són contraris a les agressions sexuals, sinó que veurien adequat imposar càstigs més durs del que recull la normativa. Qualsevol adolescent, quan se l’assenyala com a culpable de coses que no ha fet ni farà mai té motius més que suficients per sentir-se emprenyat. Imaginem haver de sentir tota aquesta presumpció de culpabilitat en una etapa vital en què hom s’inicia en les relacions sentimentals i sexuals (ja prou complicada de sèrie), i què, a sobre, se’ls digui per canals oficials que “han de reconfigurar la seva sexualitat a partir de noves masculinitats” -que molts entenen com a una mena de castració psicològica-. Precisament a ells!, homes blancs que han interioritzat de fa algunes generacions que el respecte a la llibertat personal i sexual de les dones és sagrada. I tot això mentre que alguns col·lectius condicionats per visions “poc obertes” sobre les relacions entre sexes no se’ls jutja pel mateix raser.
Els joves no són estúpids. O almenys no ho són més que els adults. Simplement, no perdonen ni la hipocresia ni la incoherència. Solen ser transgressors perquè busquen constantment les fronteres entre l’acceptable i l’inacceptable, entre allò permès i allò prohibit. Ens exigeixen certeses i seguretat, consistència i solidesa. Just el que els neguem. De fet, vivim una veritable pandèmia d’incertesa, inseguretat i inconsistència que, tot manllevant l’expressió a l’enyorat Zygmunt Bauman, ens han empès vers un món líquid on qualsevol jove, simplement, s’ofega. La majoria dels seus pares estan divorciats (i sovint, mitjançant complexos mecanismes de culpabilitat, miren de comprar materialment el seu afecte), i als mestres els han fet dimitir de la responsabilitat de fer de referents. La nova pedagogia els obliga a callar. Ja no poden fer “classes magistrals”, que traduït vol dir, que ja no poden parlar deu minuts seguits a classe, no només per compartir els coneixements llargament adquirits, sinó que ni tan sols poden explicar les seves experiències vitals ni reivindicar-se com a persones, en termes generals, més sàvies a les quals val la pena escoltar. Per contra, s’espera que els nens i adolescents arribin a construir amb els seus propis mitjans les competències intrínseques -que és com si els llencéssim a una piscina per tal que aprenguin a nedar pels seus propis mitjans. Als professors se’ls reserva un paper d’acompanyants, monitors d’esplai al servei d’una diversió perpètua (mirant de fer de l’escola “un parc d’atraccions”, com denuncia Gregorio Luri). Mestres i professors són allà, simplement, com allò que la pedagoga crítica Ani Pérez Rueda denuncia com a una “presència absent”, desproveïts d’autoritat, i per tant incapaços d’arbitrar i protegir els més febles. I l’espai que deixen vacants les famílies i els mestres les omplen les pantalles. Els principis transmesos intergeneracionalment mitjançant una dialèctica socràtica han estat reemplaçats pels youtubers i tiktokers que podrien considerar-se com els telepredicadors del segle XXI. I és aquí, on amb sofisticades tècniques de manipulació, s’escola el discurs reaccionari que molts abracen acríticament (ningú no els ha entrenat en la tècnica de l’escolta amatent, i no tenen el contrapunt dialèctic del qual els ofereixen els adults responsables). I els fan cas, perquè diuen allò que pensen secretament i que ningú del món oficial s’atreveix a dir. I és així com els discursos misògins, racistes, autoritaris van penetrant en la credulitat dels més joves. Perquè, encara que els joves no són estúpids, amb poca experiència vital i després d’excessiva infantilització, sí que tenen tendència a deixar-se entabanar pels flautistes d’Hamelín digitals. I és així com els aventurers polítics, que saben parlar-los de tu a tu, desvetllant els seus instints més perversos, saben manipular-los tot reconduint el seu ressentiment, posant lletra a la música del seu abandó. Sense entendre que al darrere d’aquestes paraules s’amaga el llop del neoliberalisme de sempre, aquell que és capaç d’inocular el dolor i el mal absolut en la societat que malden per conquerir.
“Davant l’augment d’actituds ultres entre el nostre alumnat, què hi podem fer?” La resposta és més simple del que podríem pensar. Que els adults tornin a fer d’adults; els pares, de pares; els mestres de mestres; i les institucions solucionin problemes en comptes d’inventar-se’n de nous.
14
4
