Mentre al Congrés s’ha produït un miracle que ha evaporat la prohibició insalvable –òbviament, falsa– de parlar-hi català, gallec i basc, al Parlament Europeu ha aparegut un aliat d’Espanya que no estava a les travesses. Suècia –i no França, sospitosa habitual en el joc del centralisme– ha sigut el primer país a expressar dubtes sobre els problemes, “legals i financers”, d’introduir com a oficials a la UE les tres llengües de l’estat espanyol que no tenen aquest estatus. No ho veuen clar perquè troben que pot sortir car. I recorden que hi ha moltes altres llengües “minoritàries” que no tenen aquest reconeixement. Sigui el que sigui el que vol dir “minoritària” en una institució que té, entre les seves 24 llengües oficials, el maltès, un idioma amb mig milió de parlants contra els 10 milions de parlants del català. Tot i que el govern espanyol, circumstancialment, s’ha vist empès a demanar que català, basc i gallec siguin oficials, de ganes no en té gens ni mica. Per tant, ja li està el despertar dels suecs: només que s’hi oposi un país, la petició serà desestimada i Pedro Sánchez podrà dir als independentistes catalans que no ha sigut culpa seva.
Són jugades de la política. No hi ha raons tècniques ni legals: ni és impossible, ni és massa car, ni està prohibit. De la mateixa manera que la sentència contra l’exconseller Miquel Buch i l’exescorta Lluís Escolà tampoc no té un pèl de tècnica. Per arribar a una condemna de quatre anys de presó per prevaricació i malversació, els magistrats fan un recorregut pel que consideren proves de l’independentisme d’Escolà i es permeten el luxe d’interpretar el significat del seu posat “seriós” en les fotos en què apareix amb Puigdemont a Bèlgica. Segons ells, és un indici que era allà fent d’escorta i no com a amic. A part que els jutges saben –o haurien de saber– que els policies tenen els tics corporals propis de la seva professió encara que no estiguin de servei, utilitzar aquesta mena d’arguments per dictar una pena de presó com aquesta està molt lluny de ser tècnic.
Les raons tècniques les esgrimeixen els mateixos que diuen que l’esport no s’ha de polititzar i que després exigeixen pantalles gegants pagades amb diners públics per veure jugar la selecció espanyola a Barcelona o a Terrassa. La tècnica és per fabricar aixetes i cotxes. I ni això, perquè sempre hi ha raons polítiques que decideixen, almenys en part, on es posa la fàbrica. En política, les raons tècniques no existeixen. Hi ha bona política i mala política. Política que afavoreix Madrid o Estocolm i política que convé més a Catalunya. Això és així aquí i a Suècia. I és l’única cosa que han de tenir en compte els polítics catalans que ara tenen capacitat de decidir.
