“Que ningú es pensi que els pisos baixaran un 30% o un 40%, abans els regalo al banc” ha dit Guillermo Chicote, president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Espanya (APCE). Llegit sona com una amenaça, i potser volia ser-ho. A Chicote li deu semblar que hi ha una gran conspiració ciutadana, similar a la vaga del tramvia a Barcelona l’any 1951, per no comprar pisos i provocar així la ruïna de promotors i contractistes.
Si us plau, una til•la pel senyor Chicote. I mentre se la beu, expliquem-li que volem comprar cases, però que ja no podem. Ho hem fet mentre ens deixaven els diners al banc (ara ja no ho fan) i mentre pensàvem que, tot i ser cares, valdrien més al cap d’uns mesos (ja no és així). Sense bitllets i sense expectatives de revalorització la compra resulta impossible o inoportuna. O ambdues coses. L’amenaça del senyor Chicote és l’ofec del desesperat. Cal ser indulgents amb l’agressivitat de l’enunciat quan el pronuncia algú sense aire als pulmons.
El senyor Chicote sap que els preus dels immobles baixaran fins on sigui necessari. Que sigui xulesc amb les seves expressions no vol dir que sigui un capsot. I només un capsot, avui, pot atrevir-se a negar allò que es evident: el preu dels pisos cau perquè la gent no vol ni pot pagar el que se’n demana. Però al mandatari dels constructors no li agrada saber el que sap, ni veure el que veu. “Antes muerto que sencillo”, diu a la desesperada.
Els grans homes i també els grans empresaris es fan visibles davant l’adversitat. I ja sabem, perquè a Chicote li hem llegit moltes declaracions, que ell no pertany a aquesta espècie. És un home, sí, però petit d’esperit, com ho són tots els que quan venen mal dades busquen una esquena on repenjar-se incapaços de preguntar-se què és allò que ells, i no d’altres, han fet malament.
Chicote no pot suportar veure com el seu negoci s’ensorra i busca agafar-se a qualsevol cosa. Ha malparlat de la banca per endurir les condicions dels crèdits, ha criticat durament al govern per negar-se a les ajudes directes i ara, per arrodonir-ho, ens sermoneja amb amenaces més o menys vetllades perquè no li comprem els totxos. I vostè, senyor Chicote? No hi té cap paper en aquesta auca? Encara és hora que l’hem de sentir confessar ni que sigui un sol pecat.
Qui només sap navegar amb el vent a la popa millor que no surti del moll.
