La república, aquella nostàlgica imatge d’una dona tocada amb un barret frigi, pot presentar dimensions territorials i fins i tot ontològiques molt diferents. Segons quins polítics en parlin, es pot tractar de la República espanyola (la tricolor, la de l’Estat “integral”), la República ibèrica (amb un caire nuvolosament confederal), la República catalana de l’exili (materialitzada al Consell per la República) i la república imaginària d’un govern que considera republicana la Generalitat amb el mateix esperit de don Quixot quan veia l’elm de Mambrin en la bacina del barber.
La consulta popular Monarquia-República no oficial, no vinculant, del diumenge proppassat a tot l’Estat, es referia a la república espanyola, la tercera. Van votar 81.617 ciutadans. 73.106 (93,25%), ho feren per la república; 4.731 (5,81%), per la monarquia; 780 vots nuls o en blanc. Sense voler menysprear l’entusiasme dels organitzadors per aquest impressionant 93,25%, la veritat és que ha votat un 0,22% del cens de les eleccions de 2019. Una abstenció gairebé del 100% dona pàbul a l’afirmació de la dreta que la qüestió sobre monarquia-república no interessa pas als espanyols. És evident.
Tanmateix, el CIS va retirar fa anys la pregunta de les enquestes perquè la cuina se li socarrava. El desprestigi de la Monarquia és l’habitual dels Borbons, però no es tradueix en una exigència de referèndum. Tot i això, no cal temptar el maligne; el resultat de les eleccions municipals de 1931 va ser una sorpresa per a tothom, començant pels republicans.
No s’entén ben bé què es pretén amb aquest exercici referendari, a banda de considerar-ho com una extensió a l’Estat de l’acció col·lectiva iniciada a Arenys de Munt el 2009. Ves per on, Catalunya assenyalant el camí; amb magres resultats, però. La consulta popular forma part d’una cultura de l’esquerra de resistència tradicional a la derrota. Com si es volgués guanyar la guerra civil, restaurant la república il·legalment derrocada. Cosa impossible mentre la pell de brau estigui crivellada amb més de 100.000 foses anònimes d’assassinats pel franquisme, l’horror que pesa sobre el subconscient col·lectiu jungià dels espanyols.
L’esquerra catalana, els Comuns i ERC, impregnada d’aquesta cultura dels vençuts, ha participat en la consulta, almenys amb les significatives persones d’Ada Colau i Joan Tardà. Per a Colau, que no és independentista, el vot té sentit, hagi votat el que hagi votat, que no és evident, perquè el seu país és Espanya. Quant a Tardà, que ha pujat una foto a les xarxes, votant a la consulta espanyola, explica que el seu va ser un vot per la “república catalana dins de la república ibèrica” de pobles fraternals, entre els que no se sap si es compta amb els portuguesos. La boira conceptual impedeix veure si es tracta d’una república ibèrica o unes repúbliques ibèriques, com unes taifes republicanes del segle XXI, i això si algú no està ja enllestint una nova versió de la dèria hispànica de la nació de nacions en forma de república de repúbliques.
Una d’aquestes podria ser la república a l’exterior, materialitzada en el Consell per la República, si no fos que els altres independentistes de l’interior, els que han de gestionar el dia a dia de l’autonomia, no el reconeixen cap jurisdicció. Tanmateix, el Consell existeix com a realitat material, capaç d’adoptar decisions de rellevància política sota la presidència del MHP Puigdemont, que ha ressuscitat la vella magistratura jueva de l’exiliarca, el jutge que va governar el poble elegit durant el captiveri de Babilònia. Una república amb un alt contingut legítim, però simbòlic, en espera d’arrelar al carrer sota la forma d’una llista o candidatura unitària de país.
Un país amb un president que es diu president d’una Generalitat republicana i va guanyar unes eleccions prometent “culminar la independència”. Aquesta última república és un futurible que els republicans ajornen a més o menys curt termini, segons llur humor del moment. La besllum d’aquest incert esdevenidor serveix sobretot per justificar una política de claudicació davant el pla manifest de l’Estat d’aniquilar l’independentisme català per la via “judicial”.
Dir-se republicà a Catalunya no és dir res, a menys que s’aclareixi de quina república s’estigui parlant.
92 
13 
