El conseller Jaume Giró denunciava, a la reunió del Cercle d’Economia de fa unes setmanes, que a deriva autoritària d’Espanya pot conduir “a la ruïna política, econòmica i moral” i hi afegia una reflexió: “si les coses continuen així, qui voldrà fer política en aquestes condicions? Quina mena de democràcia tindrem si agafem por de participar a la vida pública?”. Va ser una de les frases més importants i honestes que he sentit des de fa anys al voltant de la societat que estem construint. Si bé molt centrada en els efectes de la repressió i de la vulneració de drets polítics de gots els ciutadans (especialment dels independentistes), deia una veritat com un temple sense dir-la: la política ja no atrau ni aporta prestigi, la qual cosa segur que la implicació de Giró, amb tota la seva trajectòria professional i humana, ajuda a pal·liar. En tot cas, jo m’atreveixo a afegir-hi una afirmació complementària: la desgana cap a la participació política no ve provocada només, com el conseller sap molt bé, pels efectes que hagi causat la repressió. Era anterior, i obeeix a diverses causes, i en tot cas la deriva desbocada de l’autoritarisme regnant només ha fet que donar-li el toc de gràcia. El resultat, evidentment, no pot aventurar res de positiu.
Participar en política, val a dir-ho com a prèvia, pot tenir diverses formes: es pot fer dins dels partits o com a independent, o també des de l’activisme o l’opinió, o des de la tasca de lobby o fins i tot exercint el poder coercitiu de què disposen algunes empreses o bancs o fundacions, etcètera. Abans de la repressió, fins i tot diria que bastant abans del 2017, molts independentistes havien passat a preferir fer-se socis de l’ANC o d’Òmnium més que no pas treure’s el carnet de cap partit (com sí que es feia duranty els anys 80 i 90). La interpretació positiva era que ens trobàvem potser en un moment fundacional, on era normal que les estructures clàssiques dels partits patissin i trontollessin, perquè la història d’accelerava vertiginosament cap a un “punt zero” inevitable. Però també s’hi barrejaven, de ben segur, altres conceptes no tan positius: la imatge de corrupció de Convergència i d’Unió no hi va ajudar gens, de ben segur, però tampoc l’estil macarra del socialisme baixllobregatí, ni l’associació del fet de militar (en qualsevol partit) al sectarisme o a l’obediència cega, la discrecionalitat de les decisions de les cúpules, l’existència de navalles i punyals inesperats arreu, el desprestigi professional que molt sovint comporta, la dependència laboral d’una cosa tan volàtil com els vots o els pactes, la quantitat d’hores destinades molt sovint a la manca de reconeixement públic o moltíssimes vegades a la crítica descarnada… El cuc corcava la política des de molt abans que esclatés el procés o la repressió, fins al punt que moltes persones van dipositar en la tardor del 2017 totes les esperances de poder tornar mai a confiar en aquesta professió. Si a això hi sumem la decepció, els errors, les contradiccions, l’excessiva diferència entre les expectatives i els resultats, les baralles i divisions, les traïcions i la manca de fortalesa per aguantar el repte creat fins al final, l’aparició de dossiers falsos en determinada premsa per a atacar i embrutar determinades figures (sobretot independentistes), realment no crec que calgués una immensa repressió per acabar d’allunyar ningú d’aquesta dinàmica. Tot i que, en efecte, pertànyer a un estat autoritari no hi ajuda gens. De fet, potser el gtran triomf de l’autoritarisme serà haver generalitzat l’apatia política a Catalunya. I per això, malgrat les moltes raons argumentades per a no fer política directa, no afirmo en cap cas que això no sigui una actitud a corregir: tota política que no fem nosaltres, ja sabem que d’altres ens la faran.
Recordo que els meus pares es van escandalitzar, a mitjans dels anys 80, quan els vaig dir que em feia de la Crida: tenien una por irracional, o més que irracional incomprensible per mi, perquè partien de la base que allò em posava directament en els fitxers de la policia. Venim d’aquí, d’aquesta por, d’aquesta consciència que ens vigilen i que podem prendre mal si pensem massa fort o actuem també amb massa soroll. I ara sembla que torna la dinàmica de la por, o bé els últims anys han acabat justificant o fent comprensible la por de la generació anterior: no sabíem encara (o havíem oblidat, col·lectivament) a quina mena d’animal ens enfrontàvem. L’intuíem, però no l’havíem tastat a la pròpia pell. Ara és certa la preocupació del conseller Giró, perquè hi ha motius per tenir por, però precisament per això hi ha molts més motius per no tenir-ne. Qui ha d’acabar tenint por és la bèstia, que de fet no esgarraparia tan intensament si no estigués acovardida. Hem aconseguit dir-los a la cara que volem marxar, i que sabem com fer-ho. I que només ens ha faltat força i decisió. Potser m’equivoco, però que s’hagi salvat una unitat jurídica no treu que des del 2017 Catalunya està políticament (i emocionalment) dividida d’Espanya. Potser m’equivoco, però una unió simplement jurídica o basada en la força no pot aguantar-se gaire (els 40 anys no em valen, perquè durant 40 anys no explicitàvem res). I potser m’equivoco, però quan els somnis tornin a aparèixer com a factibles molta gent tornarà a sentir-se atreta per la política. Dins o fora dels partits, dins i fora dels partits. Només cal que deixem de culpabilitzar-ne només els altres, o la por, o la repressió per salvatge que sigui, i comencem a veure també en què hem fallat a casa nostra. Que em temo (o més ben dit, sé) que no és poc.
