ERC ha passat a la velocitat de la llum de ser un partit que semblava una pinya, d’on no sortien veus discordants, a tenir una gravíssima crisi interna. No és la primera i segur que la superarà: és una formació amb 93 anys d’història, amb líders empresonats i un d’afusellat i no només ha sobreviscut sinó que té un paper central en la política catalana. Però ara mateix viu una situació tan complexa que arriba al punt de tenir por de la seva pròpia militància. A més de la guerra entre sectors dirigents, capaços de boicotejar-se entre ells, l’episodi de la votació avortada a la federació de Barcelona del partit per decidir sobre el pacte amb Jaume Collboni per entrar al govern municipal va ser la primera mostra visible que una part de la militància no controlada, normalment en calma o fins i tot apàtica, s’ha mobilitzat. I els dirigents no saben què pot arribar a votar en una consulta interna. Aquest risc provoca pànic. És difícil de dir si a ERC li convé més investir Illa que anar a una repetició electoral, però no hi ha cap dubte que sotmetre un preacord amb el PSC a una votació de la militància i perdre-la seria desastrós.
La por dels dirigents d’ERC comença a casa, amb les seves bases. I continua a casa del veí: si l’acord amb els socialistes passés el sedàs dels militants, els diputats republicans es podrien trobar investint com a president un polític que va assistir a la manifestació de Societat Civil Catalana el 8 d’octubre del 2017, contra l’1-O, mentre Carles Puigdemont és detingut en tornar de gairebé ser anys d’exili. I tot plegat per un pacte de manteniment de l’statu quo que difícilment podria comportar un salt qualitatiu per a Catalunya.
Com a líders que aspiren a deixar empremta, tant Junqueras com Rovira –i els seus cercles respectius– voldrien arrencar un bon acord a Pedro Sánchez –un pacte perquè Catalunya pugui suportar el mentrestant– per poder-lo entregar a les bases i al país. La intenció és bona, però poc realista. Sortir del règim comú del finançament és tan difícil com la independència, o encara més. Una secessió es pot arribar a fer per insurrecció, però aquest canvi estructural en la relació Catalunya-Espanya sense sortir-ne requeriria obligatòriament un acord impossible amb un Estat que necessita, literalment, mantenir el dèficit fiscal. Aquest objectiu està destinat sempre a haver de ser rebaixat i desembocar en espectacles com el d’aquest dijous, en què un conseller ha hagut de presentar com a gran fita haver arrencat a l’Estat la gestió de l’ingrés mínim vital quan la ministra, al seu costat, acabava de subratllar que es tracta de cafè per a tothom.
