A Esquerra saben perfectament que la seva proposta de referèndum a la montenegrina no té cap mena de recorregut, ni a Madrid ni a Catalunya. No cal que m’estengui massa en què el referèndum de Montenegro, auspiciat per Javier Solana, el carnisser de Belgrad, va tenir les condicions que va tenir perquè, per començar, la Constitució de Sèrbia i Montenegro posterior a la dissolució de Iugoslàvia ja preveia un referèndum d’independència d’aquest territori, i perquè a la Unió Europea li interessava incorporar la nova república al club per debilitar la influència de Sèrbia a la zona sense llançar-se a sobre els serbis després d’anys de guerres, que al seu torn van acceptar les condicions perquè pensaven que amb l’avantatge que els donava el mínim de participació i la sobrerepresentació del remain tenien la votació guanyada.
Però insisteixo en què no hauríem de dedicar cap atenció a aquesta proposta perquè precisament és el que els republicans volen: que hi perdem el temps. I entono el mea culpa perquè sóc la primera que ho està fent. Un cop hem sabut d’aquest nou deliri sortit dels despatxos del carrer Calàbria, hem sortit tots a comentar-lo.
Primer, començant per la injustícia de demanar un 55% del vot a favor del sí, que fa valer més el vot d’un unionista que el d’un independentista i de demanar un 50% de participació, que posa color polític a l’abstenció (la situa al bloc del “no”).
Segon, passant pel fet que tots sabem que el govern espanyol no acceptarà un referèndum d’independència ni tan sols situant el llindar del sí al 99% perquè tots sabem que no es tracta d’una qüestió de percentatges, és a dir, de teoria política sobre quin pes ha de tenir l’statu quo en una votació democràtica, sinó de poder: a Madrid no tenen cap interès a democratitzar la relació entre Catalunya i Espanya mentre els masovers de la colònia (Esquerra, Junts i la CUP) facin mans i mànigues per acceptar la violència de l’1 d’octubre com a legítima per mantenir-nos dins de l’Estat.
I tercer, acabant pel fet que a Esquerra, tal com apunta Vicent Partal al seu editorial d’avui, es mofava d’aquesta mateixa proposta fa quatre dies quan la proposava Convergència i, per tant, sabem que no tindrà cap problema a tornar a fer un gir de timó el dia que passi a l’oposició.
Aquest disbarat de proposta només vol això, que la critiquin els juntergents i els cupaires, que en parli l’oposició, que el Govern espanyol corri a descartar-la a la velocitat de la llum, que a la propera sessió de control motivi una nova batussa entre els independentistes, que els tertulians comentem tot plegat al Tot Es Mou, al Més 324, a El Món a RAC1, a Els Matins de Catalunya Ràdio, al Café d’Idees de la Gemma Nierga, a l’Opina Cat i a El Fax de 8tv. Vol, fins i tot, que fem el que ha fet Partal, que recordem que fa quatre dies els republicans deien exactament el contrari del que diuen ara, perquè no són tan imbècils com per no saber que l’hemeroteca els perseguirà, perquè el temps que hi dediquem Espanya els el remunera fantàsticament bé, i alhora tenen relativament poca por de deixar de cobrar, perquè la competència que tenen ara no els fa ni pessigolles.
Saben que si tornen a estar en posició de governar, és possible que Junts torni a donar-los suport com si res no hagués passat. Només cal recordar les paraules de Jordi Turull a El Fax de 8tv on afirmava que tornarien a pactar amb Esquerra “amb els acords més clars”, com si el problema fos de claredat i no de cara gruixuda, i com si la manca d’alternativa que suposen els converjunts no fos fonamental en tot plegat.
L’única competència que té Esquerra a les properes eleccions és el PSC, amb qui pensen que es poden entendre per mantenir els seus càrrecs i els seus sous si continuen amb la seva genuflexió. Seria divertit veure com els socialistes, que són de la naturalesa de l’escorpí, els deixen fora de la menjadora amb els vots de Comuns, PP i VOX, al més pur estil Ajuntament de Barcelona el 2019. Però fins i tot en el cas que el PSC els pagui els serveis prestats incloent-los a un hipotètic govern a dos o a tres amb Comuns, aquesta abraçada no deixaria de ser l’abraçada de l’ós, perquè mentre s’accepten els límits que Espanya imposa, el monopoli del reformisme de fireta sempre el tindran els socialistes, que l’han practicat des de fa més de 40 anys. I si no, que li ho diguin a Puigcercós.
30
10
