Cada cop que algú s’exclama i em diu que no ho entén, o que l’ha sorprès algun cas o algun resultat, quan parlem de polítics, jo responc el mateix: “A mi no. A mi no em sorprèn”.
A molta gent va sorprendre fa dues setmanes que Errejón fos acusat i denunciat d’assetjador i a tanta d’altra ha sorprès que Trump hagi arrasat a les eleccions dels Estats Units, però de debò que no és tan sorprenent: molta gent s’estima més tenir poder que no pas llibertat, i d’això va, precisament, la política dels homes. D’això va la dels homes que s’han fet a mida institucions, organismes, la dels que exerceixen dinàmiques mitjançant les quals fan veure que repartiran el seu poder, però que en el fons el que faran és fer-lo més gran.
N’hi diuen populisme, d’això de fer creure que es reparteix poder, i jo, a més, crec que té molt a veure amb la colonialitat, però del que no hi ha dubte és que són sempre patriarques, els qui ho fan. Sí, perquè als Estats Units ha guanyat les eleccions, indubtablement, i per sobre de tot, un patriarca. Un patriarca com tants d’altres que tenim pertot: al metro, a les aules universitàries, al Congreso de los Diputados, a les institucions i administracions catalanes, als carrers, al bar, a casa… un patriarca en qui s’emmirallen tots els patriarques que hi ha escampats per tot arreu i que voldrien no pas llibertat (que la llibertat implica massa responsabilitat), sinó poder. El mateix poder que té ell.
Aquesta ànsia de poder que tenen els patriarques, i que no tots aconsegueixen en la forma i quantitat volgudes, s’equipara, sempre, en el pretès control dels homes sobre les dones: és així quan se senten “iguals” entre ells.
Ja ho havien dit i escrit abans altres feministes, però em ve al cap, ara mateix, l’espectacular estudi que fa Silvia Federici a “Calibán y la bruja” sobre com es construeixen les societats fonamentant-se en el control dels cossos de les dones. Ella aborda en aquest llibre el naixement del capitalisme, i documenta com els estats van finançar amb diners públics la prostitució perquè els homes, en desigualtat de condició econòmica, se sentissin iguals entre ells, i com l’església va imposar el matrimoni perquè així, alhora, tots els homes tinguessin control sobre la sexualitat de les esposes.
Doncs per aquí… per aquí va la cosa: Trump no compartirà el seu poder, però farà sentir molts altres patriarques que en tenen, perquè els concedirà el relat, i segurament les eines, del control sobre les dones. Trump voldrà fer sentir, fins i tot algunes dones, que no formen part del grup majoritari de dones, sinó del de les privilegiades, i que els concedirà rèdit si s’hi avenen.
Sí: el resultat de les eleccions als Estats Units no és la victòria d’una forma d’economia o de política, o de societat, o no només, almenys. És el resultat d’una organització econòmica, política i social fonamentada en relacions de poder a la base de la qual hi ha les dones, després els homes diferents del líder (menys blancs, menys rossos, menys heterosexuals, menys nord-americans, i tot això controlat per patriarques que obeiran al pare gran perquè aspiren, algun dia, a ser com ell).
I així, segurament, d’aquí a quatre anys, almenys per allà i en aquells àmbits on Trump es trobi amb els altres patriarques del món, hi haurà més masclisme. I a més, més pobresa, més exclusió, més invisibilitat i més violència. Això, o com proposa Cristina Fallarás, la nostra desobediència. La de totes: com van fer les bruixes dels temps de l’inici del capitalisme, com han fet tantes i tantes dones que han creat comunitat i s’han autogestionat al llarg de la història.
