Quan la por canvia de bàndol

Les dictadures desapareixen quan la gent ho vol. Una infinitat d’exemples permeten demostrar que la repressió més salvatge deixa de ser efectiva per controlar la població quan dins de l’imaginari col·lectiu quelcom indiscernible canvia de bàndol. És la por. Sol ser l’efecte produït per alguna circumstància detonant, individual o de grup, en general associada amb un patiment o dolor: així va succeir en el cas de la Revolució Francesa, quan les perruques de Maria Antonieta i Lluís XVI s’enfrontaren a la gana popular, i el mateix es constata en la caiguda dels Tsars davant les forces bolxevics o quan entraren a l’Havana Fidel Castro i el Che Guevara.

A altres països en els quals s’ha produït un canvi des de règims autoritaris a la democràcia el procés ha tingut una cadència més imperceptible, però no menys efectiva: també a l’Espanya on Franco agonitzava, la gent cada era cop més capaç de dir el que poc temps abans podia significar arriscar la vida. I veient com es troben ara Rússia o Cuba, podem dir que les transicions no necessàriament tenen pitjor final que les revolucions.

A l’Iran també la por està canviant de bàndol. Serà transició o revolució? Alguns especialistes asseguren que malgrat que s’hagi suprimit la policia de la moral que va torturar fins a la mort la jove Mahsa Amini per no dur ben posat el vel, el règim teocràtic de l’Iran instituirà altres mesures de control que el perpetuaran i fins i tot l’enduriran. I ben segur que ho farà. De fet, ja ha dit el fiscal general iranià que aquesta qüestió de la indumentària femenina continua essent “una de les principals preocupacions de poder judicial”. No, ningú nega que ho intentaran. Però com més forta és la repressió, més gran és també la por. Les mesures que s’adoptin demostraran de manera palmària que la por ja ha canviat de bàndol. I quan això passa, cap poder autoritari té capacitat per mantenir-se en el temps. Molt més d’hora que tard cau. El que no vol dir que qui conquesta la llibertat en faci sempre un bon ús.