Aquests dies pensava que no hi ha manera, darrerament, que puguem començar el curs sense un sotrac masclista: l’any passat va ser Rubiales, enguany l’alcalde de Vita, Antonio Martin, i la defensa que n’ha fet després Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola.
Jo ho tindria clar: els presidents de les federacions de futbol, els alcaldes i els presidents de les conferències episcopals masclistes, tots ben juntets, en una illa, solets, i que s’ho expliquessin entre ells, què és el masclisme i què no.
Malauradament, però, tots aquests senyors masclistes tenen micròfons, poder, i caminen al seu lliure albir creient, a més, que tenen autoritat i que poden explicar-nos a totes i a tots que el que fan és correcte, lícit, costum, que no passa res, vaja.
De totes les declaracions, i també de les crítiques arran de la cançó que va cantar l’alcalde de Vita fent apologia de la violació i de l’abús de menors, el que més m’ha sorprès ha estat el silenci generalitzat davant el fet que Luis Argüello argumentés que “qualsevol tipus de violència” és reprovable. Aquí rau la qüestió: que la violència masclista no és “qualsevol tipus de violència”, que no pot ser relativitzada, perquè és la més estructural, la que sosté totes les altres violències.
La violència masclista no és un problema social, ni un problema humà: és un problema masculí. De molts i molts d’homes, a més: dels qui l’exerceixen, dels qui no la reconeixen, i dels qui la relativitzen. És un problema masculí perquè sense ella se’ls desmunten, als homes, el poder i els privilegis, i perquè sense ella, els homes, no tenen ni valor, ni sentit, ni bé que puguin ostentar, mostrar als seus iguals, els altres homes. El poder que s’atribueixen els homes sobre els cossos de les dones (malauradament aquests darrers dies el món sencer ha estat espectador del qual s’atribuïa Dominique Pélicot sobre el cos de l’esposa, o Dickson Ndiema Marangach sobre el cos de Rebecca Cheptegei) és la base d’altres formes de poder i de violència que els homes exerceixen sobre les persones diferents d’ells, sobre els territoris que no són els seus, o sobre les dinàmiques econòmiques que impacten en altres.
Penseu-hi, feu la prova d’imaginar situacions de la realitat quotidiana on no hi hagués mostres, evidències, expressions de violència masclista… què en quedaria, de les institucions, si traguéssim els homes que les han governat sempre dient que ells eren més que les dones per fer-ho?, què en quedaria, dels serveis de neteja, dels de cures, si les dones que els han de sostenir perquè són les dones les que ho han de fer, “perquè així s’ha fet des de sempre” no els fessin?, què en quedaria, del prestigi dels homes, si guanyessin els mateixos diners que les dones per fer les mateixes coses?… i així, fins a arribar a un món sense violències, sense privilegis, on els homes s’haguessin d’inventar qui són, què són, mirant-se a ells mateixos, sense poder controlar cap altre cos.
