Les democràcies hauran de començar a pensar en algun sistema per evitar que el poder caigui reiteradament en mans de mediocres o aprofitats. Poca broma perquè ens hi juguem el futur. Els mecanismes electorals són propietat exclusiva dels partits consolidats que han teixit un sistema en el qual només caben aquells que decideixen esdevenir hooligans d’unes sigles. Carreguen contra l’enemic amb les armes que calgui, perquè allò que importa és fer-lo desaparèixer. Quan escolto segons quines declaracions, penso que el poder sovint l’ocupen desequilibrats. La seva obsessió és exclusivament remoure els instints del votant, siguin de ràbia o siguin de compassió; però, sobretot, que no raoni. Mirem si no dos casos ben coneguts i als antípodes ideològics l’un de l’altre: Ayuso i Junqueras.
Fa només quatre dies, la presidenta madrilenya manifestava que a Catalunya costava trobar feina si tenies cognom castellà. Ho feia amb el mateix posat de seguretat que tindria si digués que la terra és rodona. Només persegueix que aflori un sentiment de còlera entre la seva gent i recollir-lo després electoralment.
Un altre estil, però amb la mateixa intencionalitat final, el trobem en el líder republicà. No apel·la a l’enuig o la ira, cerca la compassió. Demana el vot de la pena. Recordeu les seves declaracions on deia que “el junquerisme és amor” o unes altres en les quals es qualificava ell mateix de “bona persona, justa i honrada”. Qui no voldria votar un “àngel celestial” com aquest?
Són només dos exemples ben propers (en trobaríem arreu) que expliquen allò que alguns teòrics bategen com la “crisi de la democràcia”. Amb tot, hi ha una característica comuna en tots ells per obtenir el seu objectiu: la mentida. Poc importa dir les bestieses més grans o més grotesques perquè tot és molt efímer. És d’aquesta manera com la falsedat ha deixat de penalitzar electoralment. Fins i tot, segons on, cotitza a l’alça.
Tot plegat, fa que els electors tinguem la sensació que no sapiguem on és una mínima veritat. Si, a més, afegim que les anomenades “fake news” es reprodueixen una pila de vegades més ràpid que les notícies verdaderes, tenim la combinació perfecta perquè els farsants assoleixin el poder.
Aquesta crisi és molt més gran del que podríem pensar. No oblidem que quan la política es converteix en un joc de tafurs, només s’hi acosten aquells que no tenen cap mirament. Sigui per posar-hi al capdavant i liderar l’engany, o bé per representar el paper del comparsa ben remunerat.
Sé que alguns poden pensar que hi ha excepcions. No ho negaré, però ¿tenen la capacitat per revertir la situació? Ho dubto. La solució passa perquè entenguem que hem de ser implacablement exigents amb aquells que dirigeixen una societat. Qui vulgui ocupar un càrrec ha de saber fer alguna més que mentir o obeir a ulls clucs qualsevol ximpleria que li ordeni el partit.
