“Igual que en un escenario, finges tu dolor barato. Tu drama no es necesario, ya conozco ese teatro. Mintiendo, qué bien te queda el papel. Después de todo, parece que es tu forma de ser”. Aquestes sentides paraules constitueixen la primera estrofa de la cançó “Puro teatro” de La Lupe, una artista cubana que la va popularitzar a partir del 1969. Imagino que estava emmagatzemada en el meu subconscient (la posaven sovint a la ràdio quan era petit) perquè quan he vist la compareixença avui de Pedro Sánchez, tot d’una m’ha vingut a la memòria.
El teatre al qual es referia l’artista de Santiago de Cuba era dramàticament sentimental i carrincló. No pensava en la política, és clar. Però vet aquí que La Lupe, cinquanta anys després, dibuixa un dels més encertats perfils psicològics que hem conegut mai del president espanyol. Qui no el veu retratat?
No podem ser tan ingenus per pensar que la política no és també un gran espectacle. Des dels temps de Roma com mínim, el poder es manifesta també, i sobretot, a través d’una continuada art escènica. Actors principals, secundaris, figurants… cal omplir l’escenari amb el màxim nombre de persones que representin tots els papers possibles. És un constant “actuar”. Sobre la importància de tot plegat, fins i tot un dels més grans dramaturgs del s. XX, Arthur Miller, es va veure en l’obligació de posar els punts sobre les is al veure la creixent degradació de l’”espectacle”.
Fou així com l’any 2021 va publicar “La política i l’art d’actuar”. Un breu assaig on l’autor creia que vivim envoltats de representacions “teatrals” falsejades o exagerades per la seva escenificació. D’aquesta manera, cada vegada més ens costa identificar la realitat. I Miller es pregunta: “És bo que la nostra vida política estigui governada tan profundament per les arts del teatre, des de la tragèdia fins al vodevil o la farsa?”
No és que el dramaturg nord-americà negués que la paraula i la seva escenificació són cabdals en una societat democràtica governada pel poder de la imatge (la imagocràcia), però si aquesta escenificació substitueix la realitat i no la interpreta, aleshores només queda el dubte o la mentida.
Arthur Miller escrivia aquestes coses fa vint-i-tres anys i es referia als actors de primera línia. La seva crítica anava dirigida cap al capteniment dels que representen la voluntat popular perquè sabia les nefastes conseqüències que comportava en qualsevol societat. Però va fer curt en les seves prediccions. Ara, el teatre no gira al voltant del president, del diputat o de l’alcalde. Ho fa respecte a uns protagonistes que ni apareixen en escena. El teatre es fa sobre la dona, la parella o el cunyat dels protagonistes de l’obra. El sainet no pot ser més detestable.
La darrera representació d’aquest tipus de comèdia, l’hem vist aquest matí a La Moncloa. Les entrades estaven exhaurides feia cinc dies i la concurrència també omplia els carrers per seguir el desenllaç final. “Segueixo!”, proclama Sánchez. Tot seguit esclaten els aplaudiments i els xiulets, segons el públic que sigui. S’abaixa el teló i fins a la següent representació. Els catalans tenen algun paper en aquesta obra? Uns simples figurants que no cobren mai un ral.
