Jaume Collboni tindrà els tercers pressupostos del seu mandat abans no acabi el 2025. No perquè tingui una majoria sòlida o hagi bastit acords transversals, sinó perquè el sistema municipal li atorga una mena de xec en blanc quan l’oposició és incapaç d’articular una alternativa. Amb només deu regidors i l’únic suport estable d’ERC, el PSC governa Barcelona amb una comoditat sorprenent, conseqüència directa d’un sistema absolutament alcaldista pensat per blindar l’estabilitat encara que l’alcalde representi una part mínima del plenari.
Aquesta és la paradoxa: la ciutat més plural i fragmentada del país funciona, de facto, com si es tractés d’un bipartidisme clàssic. La qüestió de confiança, que hauria de ser un instrument excepcional, s’ha convertit en una autopista cap a la salvació d’alcaldes en minoria, com ho va ser també per a Colau i Trias. Cap partit de l’oposició té capacitat per posar-se d’acord, i Collboni té via lliure per desenvolupar el seu full de ruta. És una partida d’escacs en què un jugador juga sol mentre la resta discuteixen qui ha de tocar les peces.
ERC ha acabat encallada en un paper de crossa involuntària i empantanegada en guerres internes a Barcelona. Els Comuns, que durant mesos han volgut ballar amb el PSC, ara, sense Colau, intenten desmarcar-se’n per recuperar perfil. Però ho fan tard i sense relat. Corren el risc de convertir-se en una esquerra que competeix per les engrunes davant d’un PSC que ja ha monopolitzat la centralitat.
I Junts, guanyador de les eleccions, navega sense candidat clar i per un camp de mines intern que dificulta qualsevol moviment. Tot plegat, amb Aliança Catalana prenent forma d’amenaça directa per a un espai que fa anys que perd gruix i que encara no sap com respondre al seu propi desgast.
Amb aquest panorama, el PSC, a Catalunya i a Barcelona, només ha d’aixecar la mà per governar. L’oposició està trencada, l’esquerra està en guerra freda interna i Junts està desorientat i assetjat per una extrema dreta emergent. És el millor escenari possible per a un partit que governa en plàcida minoria a banda i banda de Sant Jaume. I si Aliança Catalana creix, encara millor per al PSC: es presentarà com l’únic mur de contenció fiable i l’única força capaç de mantenir la pax social la ciutat i el país.
Abans que acabi l’any, Jaume Collboni no només aprovarà els pressupostos. Confirmarà que, en un sistema municipal fet a mida de l’alcalde, l’oposició només pot fer discursos. I així, amb una fragilitat numèrica disfressada de fortalesa institucional, el PSC enfila el 2027 amb un avantatge immens: juga sol en un tauler dissenyat per donar avantatge inicial a les fitxes de l’alcalde.
