Des del passat mes d’octubre els metges catalans hem sortit onze dies al carrer. Onze dies de vaga que, es reconegui o no, han tingut un impacte important sobre la programació assistencial. Onze dies també de silenci eixordador per part del Departament de Salut i el Palau de la Generalitat.
I no som els únics. Els pagesos fa mesos que reclamen un futur digne per al camp. Els bombers voluntaris, que cobreixen una part fonamental del territori, s’han mobilitzat contra unes condicions impròpies per a qui es juga la pell de franc. Mestres i professors han tornat als carrers per denunciar la degradació de l’escola pública, un altre dels pilars del país. Quatre sectors essencials —pagesos, bombers, docents i metges— en peu de guerra alhora. No hi ha precedents en la història recent d’un escenari com aquest. I, malgrat tot, el Govern de la Generalitat sembla haver decidit que cap d’aquests són el seu problema.
Per contra, impulsar una nova línia de tren orbital que, amb molta sort i seguint la lògica habitual de les grans infraestructures catalanes, podria estar acabada d’aquí a quinze anys, sí que és una prioritat peremptòria. Un termini mínim de quinze anys amb uns partits polítics que es limiten a actuar a quatre anys vista. Però saben perfectament que, no d’aquí a quatre anys, d’aquí a quatre dies, ningú recordarà aquest pacte i encara menys els hi exigiran responsabilitats. De fet, el tren orbital és una idea de l’any…2006.
Gràcies als nous pressupostos, Catalunya també tindrà majoria al Consorci de la Zona Franca i l’Agència Tributària de Catalunya es dotarà amb 500 milions d’euros més per a contractar personal per al dia (quin?) que el país recapti la integritat dels impostos que paga de la ciutadania. Aquesta és la nova política: anunciar grans projectes que queden lluny per no haver de gestionar allò que no admet demora. Inaugurar maquetes en lloc de resoldre problemes. Magnificència en comptes d’eficiència.
Mentre tot això passa, i mentre governa el partit que deia que volia resoldre els problemes “reals” de la població, tenim els serveis públics al límit. Les escoles obriran amb les mateixes mancances per educar una societat cada vegada més complexa, els pagesos seguiran treballant amb condicions draconianes, els bombers apagaran focs amb mitjans insuficients i els metges seguirem patint la pressió assistencial derivada d’un sistema sanitari que no està preparat per a la Catalunya de 2026. La crisi dels serveis públics és inajornable, com van assenyalar recentment els autors de l’Informe Fènix. O els planifiquem, adaptem i transformem per al país dels vuit milions i mig d’habitants (camí dels 10) o ens enfonsem.
I la qüestió fonamental és que no estem demanant impossibles ni privilegis. Els facultatius volem tenir el dret a decidir les nostres condicions de treball, que són molt diferents de les de la resta de col·lectius sanitaris. Però xoquem amb una administració que vol uns professionals mèdics captius, abnegats i sempre disponibles per arribar allà on no arriben els recursos, per suplir les deficiències del sistema amb un sobreesforç permanent. I això és possible perquè compten amb la complicitat i l’aquiescència d’organitzacions dites sindicals que actuen com a braç executor de l’administració i mur de contenció de qualsevol canvi transformador . Us sona d’alguna cosa, companys de la USTEC?
Els pressupostos haurien de ser una oportunitat i una responsabilitat. PSC, ERC i Comuns poden continuar amb la litúrgia dels pactes grandiloqüents i les promeses a llarg termini, o poden seure davant els sectors que sostenen la vida quotidiana d’aquest país, amb la humilitat dels bons servidors públics, i començar a resoldre allò que ja no pot esperar més.
Catalunya necessita estabilitat, sí, però també necessita funcionar en el que és més bàsic (transport, educació, sanitat, seguretat i serveis socials) i oferir uns serveis públics de qualitat, a l’altura de la càrrega fiscal que suporten els seus ciutadans.
