Els qui, per al nostre bé o el nostre mal, ens dediquem a seguir la trajectòria política boja d’aquest país, estem obligats a consumir part d’aquesta finalitat de setmana seguint informativament l’Assemblea de Sumar, que se celebra sota el lema ‘Construir juntes, guanyar el futur’. Em diu un amic que, estant el món com està, quina importància tenen els avatars d’un partit que comença a comptar amb una rellevància minúscula, com és el cas d’aquesta formació aglutinada fa poc més de dos anys per Yolanda Díaz, que va tenir el que es diu una arrencada de cavall de carreres i amenaça de sofrir una parada de ruc.
La major part dels meus companys en tertúlies radiofòniques tendeix a minimitzar, fins i tot a menysprear, el paper de Yolanda Díaz, desacreditant tot el que en aquest temps s’ha construït des de Sumar. Però en el Govern de Pedro Sánchez, que saben millor que nosaltres, els simples mortals, per on van els veritables tirs, crec que sí que concedeixen una gran importància a la deriva de la ‘formació magenta’, que continua sent l’única sòcia ‘oficial’ , no conjuntural, del Govern central del PSOE.
Yolanda Díaz, ministra de Treball al meu judici estimable i, en canvi, vicepresidenta segona del Govern més aviat enutjosa, segueix, diguin el que diguin, sent un actiu en la política espanyola, amb un reflex a la Comunitat Valenciana (Compromís), a Catalunya (els Comuns), a Madrid (Más Madrid) i, fins a un cert punt, a Andalusia (la Izquierda Unida d’Antonio Maíllo), encara que no a Galícia, la Comunitat on va néixer i va començar la seva carrera política la senyora Díaz, ni en altres punts de l’Estat. L’entramat que va muntar en 2023, quan es va proclamar a si mateixa “la pròxima presidenta del Govern d’Espanya”, s’ha anat esfondrant enquesta a enquesta. L’entusiasme inicial per Sumar s’ha anat desdibuixant, el carisma de donya Yolanda s’ha anat esfumant i avui ningú és capaç d’apostar massa pel futur polític de la senyora Díaz.
I, no obstant això, ella ha causat una considerable trencadissa en el si de l’Executiu del qual és vicepresidenta segona, en posicionar-se frontalment en contra del ‘rearmament’ que Pedro Sánchez ha assumit, malament que bé, com un mandat de la Unió Europea i d’una OTAN amb la qual, no obstant això, el Govern central espanyol no s’emporta massa bé. Avui, agradi o no agradi a una opinió pública (i publicada) majoritària i posicionada poc críticament a favor del rearmament sense massa explicacions, Yolanda Díaz encarna la principal oposició, juntament amb el seu rival Podemos, als plans armamentistes de la UE enfront de Putin (i enfront de Trump?). La qual cosa ja li confereix una posició pròpia important en l’entramat polític espanyol, i fins i tot en l’europeu.
Perquè vulgui’s o no, Yolanda Díaz i Sumar continuen sent, per sobre dels independentistes catalans o de Bildu, els únics coalitzats formals amb els quals compta un Govern, el de Sánchez, enfrontat a una perpètua minoria en el Parlament. Avui, el de Sánchez és l’únic Govern europeu que perdura –com perdura– des que, en 2018, va presentar una victoriosa moció de censura contra el Govern conservador de Mariano Rajoy. Segur que, en aquests temps de mudança completa, això és un actiu, i no un desavantatge?
I aquí segueix Sánchez, a empentes i rodolons, superant dificultats, cada dia més lleument secundat per Junts, Esquerra i Bildu, cada dia més distanciat de Podemos i cada dia amb majors dificultats amb el ‘soci’ Sumar. Sense haver pogut presentar uns Pressupostos (segons la Constitució hauria d’haver-ho fet); amb una situació institucional difícil (amb el Constitucional, creixentment atacat des de la dreta, i amb els jutges en general en contra seva) i…clar, com sempre, obligat a acceptar quantes exigències li arribin de Waterloo per a conservar el suport d’aquests preciosos set vots parlamentaris de Junts, on ja no li donen la raó en tot, li critiquen obertament i li neguen el suport als comptes de l’Estat.
No sé quant temps més aguantarà la Legislatura de Sánchez. Pot ser que arribi fins al final, en 2027, però ho farà tan desgastat, havent trepitjat tantes línies vermelles, que és possible que el PSOE no es recuperi electoralment en anys d’aquesta situació de feblesa. Pot ser que anticipi les eleccions en funció de diverses variables, que van des del que pugui esdevenir amb el seguiment judicial al fiscal general de l’Estat fins precisament això, la conveniència de Sumar, i dels seus aliats valencians, catalans, madrilenys i andalusos, per a seguir o no donant-li suport.
O potser, s’especula, depengui la continuïtat de Sánchez que el Tribunal Constitucional dictamini a favor de la concessió de l’amnistia a Puigdemont, la qual cosa lubrificaria no poc l’aliança amb els set vots de Junts en el Congrés dels Diputats. Potser, diuen a la Moncloa, els Pressupostos de l’Estat depenguin, així, d’un ‘polze cap amunt’ del Constitucional a l’amnistia a l’expresident ‘fugat’.
Diuen a la Moncloa, ufans, que el de Sánchez és l’únic Govern estable a l’Europa d’avui. Jo crec que més aviat és, en aquests moments, l’Executiu més inestable, precisament per això, perquè no ha canviat en els últims set anys, i això, en aquests temps del Canvi total, davant una nova era, és un desavantatge molt més que un avantatge. Crec que Yolanda Díaz, que té bastant olfacte polític, encara que no li basta per a evitar els seus errors i els dels seus, ho sap. Falta confirmar cap a on es mourà, perquè el que és segur és que quieta no podrà quedar-se. I de cap a on es mogui dependrà la continuïtat de la Legislatura, més potser que d’altres factors. Jo ja he demanat primera fila per a assistir a l’Assemblea d’aquesta finalitat de setmana.
