Sofia ja és una estrella, i a la vista dels seus vestits i maquillatge durant la gala, una estrella amb voluntat de brillar. Té 9 anys i parla amb aquesta desimboltura que només algunes estrelles revelació saben manifestar. El dubte sobre la possibilitat que a aquesta edat primerenca es pugui tenir la competència artística necessària per obtenir el major guardó en un festival de cinema augmenta si aquest és el de Berlín, doncs no es tracta d’un certamen frívol, d’aquells on la catifa vermella supera en importància la pantalla. Però en els darrers temps aquest festival alemany sembla més aviat abocat a donar llum a demanda socials que, siguin més o menys legítimes, per descomptat estan ubicades al centre de l’agenda política.
És possible que algú sense passat s’imposi com a millor interpretació? Jo no ho crec, no crec que la infància que participa al cinema o al teatre pugui construir de forma conscient els papers de la pròpia existència, amb les complexitats i simbologies amb què la ficció els adorna. Tot i que, al final, qui sinó els hauria d’interpretar? Si els papers interpretats són la mera intuïció d’un mateix, res a dir, però en aquest cas, a què l’existència d’escoles, ni mètodes, ni assajos exhaustius, si de quantes candidatures es presentaven la de Sofia n’era la millor? Resultarà aleshores inútil l’esforç que les altres actrius hagin estat fent des de sempre?
És clar que algú podria objectar que aquesta mateixa espontània capacitat per actuar davant la càmera va demostrar posseir Chus Lampreave quan va passar del no-res al tot amb Almodóvar. Sí, ens quedarà el dubte de si és simplement l’haver encertat amb un perfil humà per a un paper de ficció, però aleshores el premi hauria de ser per a qui tria aquest actor i no per a l’elegit, i en tot cas no serà igual la possibilitat de actuar amb espontaneïtat sobre la base de la pròpia experiència vital que en algú sense passat. En suma i per reduir a l’absurd la situació, al final serà possible que el Lleó de Plata berlinès el rebi un nadó de teta? Doncs això, que un té la sensació de veure un premi atorgat, no a fer, ni tan sols a tenir, sinó senzillament a ser.
