Han passat cinquanta anys del primer gran acte polític a Catalunya celebrat després de la mort de Franco. Mig segle és prou temps perquè una democràcia construeixi institucions sòlides, repari les víctimes d’una dictadura i afronti el seu passat amb serenitat. Però Espanya només ha fet una part del camí i es resisteix a arribar al final. No és una qüestió de nostàlgia franquista. El franquisme com a règim polític va morir el 1975. El que continua viu és una part del seu llegat cultural, institucional i emocional. Un pòsit que apareix periòdicament en el debat públic.
El gran límit de la Transició va ser construir la convivència sobre un pacte de silenci. Durant dècades es va assumir que mirar endavant exigia no aixecar catifes. I sobretot, legitimar una monarquia que era en realitat un cordó umbilical que continuaria lligant la societat espanyola a arrossegar l’herència franquista.
Espanya ha avançat en memòria democràtica. Hi ha hagut exhumacions, reconeixement institucional i noves lleis. Però el ritme ha estat lent i condicionat pels equilibris polítics. Milers de famílies encara busquen els seus desapareguts i les víctimes de la repressió han hagut d’esperar dècades perquè l’Estat reconegués oficialment el seu patiment. I molts responsables de la dictadura van morir sense retre comptes davant de la justícia.
El cas de la comissaria de Via Laietana és un dels símbols d’aquesta assignatura pendent. Aquell edifici va ser el principal centre de tortura del franquisme a Catalunya. I cinquanta anys després, continua funcionant com a dependència policial. Convertir aquell espai en un centre de memòria no és una qüestió de revenja. És una qüestió de dignitat democràtica. Alemanya no hauria imaginat mantenir una antiga seu de la Gestapo sense contextualitzar-la, però espanya encara discuteix què ha de fer amb Via Laietana.
També hi ha una responsabilitat política més enllà de la dreta. El PSOE ha estat, durant bona part d’aquests cinquanta anys, el gran partit de govern, des d’on ha impulsat avenços importants en matèria de memòria. Però també ha estat un dels principals garants dels consensos heretats de la Transició, entre els quals, la protecció de la institució monàrquica, restaurada per decisió del mateix Franco i consolidada com un dels pilars del sistema constitucional de 1978. El socialisme espanyol ha preferit preservar aquest equilibri abans que obrir un debat profund sobre els seus orígens històrics.
El mateix passa amb altres estructures de poder. La democràcia va substituir les lleis i les institucions del règim, però no totes les persones que ocupaven posicions d’influència a la judicatura, a l’alta administració o als grans centres econòmics. La renovació va ser gradual. Això no converteix aquestes institucions en franquistes, però ajuda a entendre per què determinades cultures corporatives han evolucionat més lentament del que ho ha fet la societat.
I després hi ha el pòsit social, el llegat més difícil de mesurar. Part del discurs polític que avui representen VOX i altres moviments nacionalistes espanyols -a més del PP- han reobert debats que semblaven superats. Tot plegat demostra que Espanya continua caminant amb prou incomoditat davant del mirall.
