Tres dades. Dos nacionals i una internacional. El director en funcions de TV3 va manifestar fa uns dies que treuen la política dels programes de la cadena perquè “cada vegada interessa menys”. Només la deixaran als informatius. Segona dada nacional: l’OpinaCat de 8tv, espai de referència de debat polític a Catalunya durant més de dues dècades (ha complert 2000 programes), també ha decidit reduir el seu contingut polític donat el poc interès que desperta entre l’audiència l’actualitat de casa nostra.
Dada internacional: Reuters publicava fa una setmana que l’interès per les notícies polítiques havia caigut un 30% a l’estat espanyol des del 2015. No eren els únics. En el Regne Unit, per exemple, aquesta xifra era del 27%. Les societats desinformades són fàcils de tenir sota control perquè no saben el que passa i tampoc poden interpretar les causes o preveure les conseqüències dels canvis socials que els afectaran. No van més enllà d’afirmar que “la política només serveix per enriquir uns quants”. El pensament crític, sense informació, és una quimera.
Reduir l’interès del contribuent sobre control de la gestió de la cosa pública, és el primer pas per evitar la fiscalització popular. Els seus protagonistes poden llavors fer el que vulguin sense cap altre mecanisme de control que no siguin els que el mateix sistema imposa i que sempre acostumen a ser molt laxes. Tothom sap que la millor recepta per perpetuar-se en el poder és que hom pensi que no hi ha recanvi. Si no estàs al corrent de l’actualitat, tot és sempre el mateix i el futur col.lectiu deixa d’interessar. La conseqüència? Només pensem a tenir el plat a taula i el cotxe a punt per “fugir” el cap de setmana. És per això que no em sorprenen les grans cues a les autopistes catalanes quan la gasolina ha esdevingut una cosa de rics.
La millor manera per no pensar en el demà és centrar-se només en el present. Així, tot esdevé urgent per resoldre els problemes més immediats: pagar el lloguer, els subministraments, omplir la cistella de la compra sense arruïnar-se, conservar la feina encara que sigui amb un sou de misèria… Davant de tot plegat, a qui pot importar-li les martingales i els espectacles d’escola bressol dels diputats del Parlament de Catalunya? Hem acceptat que no serveixen per res, els deixem estar i ells es passegen tranquil·lament pels carrers sense que ningú els faci envermellir. Com que ja no ens informen (ni ens informen) sobre el que fan, tampoc tenim gaires arguments per posar-los contra les cordes.
No crec que sigui casual que en l’època on tenim la informació més a l’abast, és quan la gent no en vol saber res de l’actualitat política. Com hem arribat fins aquí? A través d’una fórmula matussera, però efectiva pels interessos del poder: estem convençuts íntimament que el nostre vot no serveix per regenerar res. Ens criden a les urnes, ens ofereixen el mateix de sempre i els resultats mai no alteren res substancial. Les cares són idèntiques i els seus discursos són la repetició monòtona dels eslògans de partit. Qui vol veure i escoltar eternament aquest espectacle avorrit i decadent?
Puc entendre el capteniment de la ciutadania, però el remei serà pitjor que la malaltia. Aquesta volguda ignorància sobre “el què passa” acabarà convertint-nos en uns esmaperduts sense capacitat per no saber ni on tenim la mà dreta o la mà esquerra i sempre ens donaran garses per perdius. Deixarem aquest desert intel·lectual i moral a les generacions vinents?
4 
14 
