L’escriptor i comentarista polític Douglas Murray acaba de publicar un interessant assaig, Guerra contra occident, sobre l’actual ambient d’hostilitat contra el que representa la civilització occidental. Murray, membre de l’elit britànica, i un bon representant d’un nou pensament conservador creixentment procliu a abraçar la filosofia i les humanitats, descriu un panorama intel·lectual en què es culpa occident de tots els mals del món. L’autor fa una extensa i exhaustiva –també reiterativa i a voltes exagerada– exposició de les noves teories antiracistes, del revisionisme històric, del pensament decolonial, en què se suggereix que el racisme estructural, els problemes ecològics, pobresa material, conflictes actuals, la discriminació de gènere, les injustícies o el malestar emocional són obra exclusiva d’occident, i més concretament, de l’home blanc de classe mitjana i mitjana edat, contemporània encarnació del dimoni. I aquesta és una idea instal·lada molt especialment en la nova esquerra, en moviments com el Black Lives Matter, el wokisme o les ideologies del gènere, tot i que també s’ha instal·lat en les institucions a partir de la pressió d’una nova correcció política. Així, com l’autor ens il·lustra, trobem a estats com el britànic demanant perdó per l’esclavitud (malgrat que l’imperi va liderar la lluita contra l’abolició del tràfic) o s’abordin qüestions com ara les reparacions dels greuges del colonialisme (mentre no se’n demanen a Turquia, que va ser també gran potència colonial fins a principis del segle XX).
Sobta, també, que no es demanin les mateixes responsabilitats, per posar un exemple, als països àrabs, que eren precisament els principals traficants d’esclaus mitjançant les seves incursions bèl·liques (els europeus se’ls compraven a ells) o no es parli, per exemple, dels esclaus que feia l’Imperi Otomà a les costes mediterrànies (també als Països Catalans) fins a principis del segle XIX, o la població africana que era segrestada, esclavitzada i castrada (a diferència d’occident) pels emirats del Golf als seus dominis asiàtics. Sobta, també, que hi hagi tant de silenci respecte a l’esclavitud existent en l’actualitat (es calcula que de l’ordre de 50 milions, segons dades oficials de l’OIT, el nombre absolut més gran de la història) concentrats especialment a l’Àfrica, a la península aràbiga, Índia, Xina i Paquistan.
En qualsevol cas, Murray, malgrat que incorre sovint en una certa demagògia susceptible d’alimentar els creixents populismes reaccionaris, es queda amb la idea que aquest ambient cultural hostil a la civilització occidental i la pressió per “desconstruir” la identitat de l’home blanc (i molt especialment la seva masculinitat), es pot considerar com a una “política del ressentiment”. Que tot allò blanc whiteness o “blanquitud”, és intrínsecament dolent, mentre que tot allò no blanc, allò queer és bo per naturalesa representa tot un nou estat anímic que comporta dures campanyes de cancel·lació respecte als dissidents d’una nova correcció política a la recerca d’un nou ordre social. En altres termes, que hem d’abjurar dels nostres suposats privilegis i ens hem de convertir a la nova fe (sovint críptica i canviant) de l’antiracisme, un feminisme sovint hostil a les dones, i qualsevol causa espiritual que qüestioni la racionalitat del pensament occidental. Que hem de renunciar a la nostra manera de ser, el nostre art, la nostra literatura, el nostre cànon cultural i desconstruir-nos en una altra cosa (probablement amorfa, desmenjada i etèria).
Es pot estar d’acord o no amb aquest peculiar personatge, que enllaça amb altres pensadors emergents com ara Jordan Peterson o Diego Fusaro, extremadament crítics amb la deriva autodestructiva de la cultura occidental, i portaveus intel·lectuals d’una nova dreta un punt reaccionària. Tanmateix, quedem-nos amb l’expressió de Murray, “política del ressentiment”. Per a aquest autor, antic alumne d’Eton i Oxford, conservador, brexiter, ateu i gai, és definida com a un dels motors de qui desitja la destrucció: culpar els altres perquè tenen quelcom del qual nosaltres ens creiem mereixedors. L’esmena a la totalitat del que representa occident, amb els seus episodis foscos i violents, amb les seves guerres de religió i el seu Renaixement, amb els seus crims contra la humanitat i la seva llibertat de pensament, és un objectiu deliberat d’una esquerra que es reivindica com a anticapitalista, i que, tanmateix, ja no troba classes socials en les quals fonamentar el motor marxista de la història, i busca nous proletariats entre les minories sexuals, ètniques, culturals, o entre la reivindicació de religions no cristianes. Com consideraria l’historiador Yuval Noah Harari, aquest conjunt d’ideologies que prescindeix dels elements intel·lectuals de la il·lustració, esdevindrien com a una religió sublimada. Perquè, precisament, la creixent seglarització d’occident i pèrdua de referents espirituals converteix la ideologia en axioma religiós. O, més concretament, com explica el psicòleg i pensador canadenc Jordan Peterson, aquest conjunt de banderes parcials (defensa de minories ètniques, religioses, culturals, sexuals, espirituals…) exercirien més aviat d’un sistema de creences que comença com una disputa per l’hegemonia dels valors consensuats i pren la forma d’una veritable guerra de religió. Perquè, efectivament, no hi ha possibilitat de diàleg, ni de confrontació honesta d’idees, sinó que quan, a tall d’exemple, algú a la universitat presenta un llibre que qüestiona l’autodeterminació de gènere, el més probable és que es trobi amb una munió d’activistes que sabotejaran l’acte, com ja ho estem veient al nostre país. O, quan algú afirma no combregar, a tall d’exemple, amb les polítiques de discriminació positiva a les universitats en benefici de determinats col·lectius ètnics, corre el risc d’un linxament públic (en termes actuals, “cancel·lació”), que pot implicar la destrucció de la seva carrera. I és així com, creixentment, assistim a un creixent bloqueig del món de la cultura, el pensament, i de la mateixa idea d’occident. En altres paraules, la por i cert maccarthisme s’està instal·lant en l’ambient. I res de bo pot sortir d’això.
Per què? Aquesta és la gran pregunta, que no té respostes senzilles. El ressentiment, veritable motor d’aquest panorama desolador, va molt lligat a la creixent polarització social a dins les pròpies societats occidentals. Una polarització derivada de mig segle de polítiques neoliberals en què aquells mecanismes que permetien entendre la pròpia existència, individual i col·lectiva, com a una trajectòria ascendent en projectes vitals mínimament reconeixibles, s’han esvaït. Les desigualtats es van fossilitzant en una mena de nou feudalisme. La dissolució dels lligams primaris: la família, el barri, el sindicat, el partit… s’han anat desfent i transformant-se en una individualització que, atiada per la globalització i les noves tecnologies, ha anat esdevenint una mena de darwinisme narcisista, en què la gent s’exhibeix desmesuradament a la recerca d’atenció i reconeixement (tatuatges, tik-tok, isla-de-las-tentaciones). La destrucció d’institucions com la família (sovint font d’infelicitat), ha estat substituït per experiències afectives discontínues, competitives, agrupacions inestables (sovint font de frustració) que, a la pràctica, deixa l’individu en una situació de solitud i fa enfonsar els índexs de natalitat i, per tant, de reproducció civilitzatòria. La substitució de la feina-avorrida-per-a-tota-la-vida, per la precarietat instal·lada que comporta obsolescència professional programada, esdevé una font d’estrès perpetu, exclusió i trinxadora de l’ànima humana. La substitució d’una moral restrictiva i conservadora per una mena de nihilisme moral adaptable no ens ha fet millors com a societat. La substitució d’una pràctica religiosa per un conjunt de creences new age no deixa de ser un succedani poc professional de la impossibilitat de transcendència humana. També podrien parlar de teories filosòfiques com el postmodernisme, avui omnipresent en les teories de gènere, la multiculturalitat o el nou racisme antiblanc, que ens han portat a un relativisme moral que ens empeny vers un nihilisme i pessimisme destructor, aquest del qual van amarades les polèmiques novel·les de Michel Houellebecq. Fins i tot també podríem parlar de teories conspiratives que parlen de com els diners de les monarquies del Golf finançarien moviments i corrents de pensament per tal de desmoralitzar occident.
En resum, es busquen culpables entre aquells que tenen (o tenien) quelcom del qual nosaltres ens creiem mereixedors: estabilitat, ordre, seguretat, mesura, racionalisme… allò que representava occident, que cada vegada representa menys, i que alguns voldrien destruir en una mena de pànic moral iconoclasta. Mentrestant, les polítiques del ressentiment s’agreujaran, i amb aquestes, s’atiarà cert reaccionarisme, perquè com vaticina el ja esmentat Peterson, la voluntat de deconstruir la masculinitat també troba la seva contrapartida en l’expansió d’una nova dreta que, com s’ha vist a Estats Units, al Brasil, a Itàlia o a tota Europa Oriental, posarà en perill alguns dels avenços en matèria de llibertats personals durant les darreres dècades. Com deia Pasqual Maragall ara fa vint anys: el drama està servit.
13
2
