Rodalies continua aquest dilluns en la seva nova normalitat –”raonable normalitat”, en va dir la setmana passada el portaveu–, que no és res més que la vella normalitat, la de sempre, però sense maquillar. Els punts de la xarxa d’Adif que estan en tan mal estat que s’ha decidit una cosa tan radical com tallar-hi la circulació de trens ja eren precaris fa un mes i fa mig any, al marge que les pluges de les últimes setmanes hagin fet aflorar el problema estructural amb esllavissades que els enginyers podrien haver previst. Ara se sap, sense marge per als dubtes, que des de feia mesos, o potser anys, els passatgers que tenien sort –perquè d’altres trobaven els trens suspesos– havien fet trajectes perillosos o, com a mínim, insegurs. I, com que tots els focus estan posats ara sobre aquesta ruleta russa, de sobte han aparegut recursos humans, tècnics i logístics per reparar a correcuita el que feia temps que calia reparar, perquè ara el que està en joc és el crèdit polític dels governants actuals.
Per fer-hi front, a part de destinar-hi diners que abans no trobaven, els governants actuals també han decidit una altra cosa: fer veure que ells són tan víctimes de la situació com els usuaris i assenyalar els governs anteriors: des de Madrid, assenyalen el PP per no haver invertit prou en Rodalies i, des de Barcelona, assenyalen els governs de CiU i de Junts –el d’ERC, no, que els han de votar els pressupostos– per no haver-ho demanat prou. Governants actuals que fa 6 anys i mig que governen a Madrid i que obliden que el seu partit ha governat molt en les últimes dècades. Governants actuals que, a Catalunya, obvien que el seu partit va presidir la Generalitat entre el 2004 i el 2010.
Davant el desastre, l’ANC i el Consell de la República van anunciar per a dissabte que ve una manifestació que recupera l’esperit de la mobilització de l’1 de desembre de 2007, la primera gran protesta del sobiranisme desencadenada, també, pel desastre de Rodalies. I uns dies després, les plataformes d’usuaris que han anat sorgint els darrers anys gairebé com a mesura d’autoprotecció van convocar una altra marxa per al mateix dia. Aquesta contraprogramació ha provocat l’enuig de l’Assemblea –és segur que els participants potencials en la protesta es repartiran entre les dues convocatòries i quedaran diluïdes, totes dues– i ha reobert el debat sobre la politització de les reivindicacions pel bon funcionament dels serveis públics. És a dir: s’ha de barrejar, o es pot barrejar, aquesta queixa ciutadana generalitzada amb les aspiracions independentistes?
Per començar, qui té interès a no posar sobre la taula o sobre la pancarta la reclamació de la sobirania de Catalunya és perquè defensa –amb més o menys intensitat– la continuïtat d’Espanya tal com és ara. No existeix el no-nacionalisme. Només hi ha ciutadans que, legítimament, se senten a gust amb la nació que els ha tocat i que no estan gens interessats en la posició contrària d’una part dels seus conciutadans. Això s’entén i és defensable. El que és més difícil de sostenir és que el problema profund i estructural de Rodalies no és polític. Hi ha poques coses més polítiques que el poder de decidir com es desplacen els ciutadans d’un país cada dia per anar a treballar, sobretot en un país i en una època en què poca gent pot viure a prop d’on treballa o pot treballar a prop d’on viu. Hi ha poques coses més polítiques que destinar molts més recursos a la xarxa de Rodalies de Madrid que a la de Catalunya. De la mateixa manera que hi ha poques coses tan polítiques com abocar milers de milions a l’alta velocitat per recentralitzar Espanya –mentre s’abandona no només Catalunya, sinó també Terol, Sòria i una llista molt llarga de territoris. Tan polític com no fer res per reparar aquest mal quan te’l trobes fet. I és indiscutiblement política la mena d’Espanya que s’ha construït convertint Madrid en una megalòpolis.
