Les escenes de l’assalt a les institucions brasileres, en certa manera una fotocòpia de l’assalt trumpista al Capitoli fa dos anys, ens haurien de fer per reflexionar al voltant de les mutacions polítiques globals d’aquest segle. Els qui tenim certa memòria encara som capaços de recordar els efectes de sagnants cops d’estat de les dècades de 1960 i 1970 que van acabar amb efectes devastadors sobre les societats llatinoamericanes. Desenes de milers de desapareguts, privatitzacions generalitzades, trinxament dels serveis públics, desestructuració institucional, i una mena de guerra civil freda dins del Brasil, l’Argentina, Xile, Bolívia o Perú han quedat encara com a herència d’una era en què els serveis secrets dels Estats Units van intervenir per preservar els seus interessos comercials i per fer una mena de guerra diferida amb el seu rival ideològic, el socialisme.
En la polarització política i social present i creixent a l’Amèrica Llatina, el ressentiment mutu entre guanyadors i perdedors dels antics règims militars, el conflicte ha modificat les formes però no pas el fons. Avui, tornar al sistema de pronunciaments militars no sembla del tot viable. Els processos que es van engegar a l’Argentina a partir del 1985 contra els responsables de la repressió van alertar els militars sobre les possibles conseqüències dels seus actes. A més, les noves tecnologies fan pràcticament impossible una conspiració militar sense que serveis de contraintel·ligència mínimament coherents puguin adonar-se’n. De manera que, en un canvi d’estratègia, i de la mateixa manera que a Espanya, els cops d’estat ja no es fan amb uniformes, sinó amb togues i reinterpretacions constitucionals. No es fan des de fora de les institucions, sinó des de dins.
Els processos judicials contra Lula, encara que també contra Evo Morales a Bolívia, i darrerament contra Pedro Castillo, al Perú, o contra Cristina Fernández de Kirshner a l’Argentina, és un exemple de com les guerres civils internes modifiquen les formes sense modificar els objectius: la preservació d’un ordre del qual se’n beneficien estretes minories socials, també conegudes com a oligarquies.
La polarització, malgrat tots els matisos que se’n vulguin fer, divideixen en dos blocs les societats. En una banda, les elits que sempre han remenat les cireres, que en el cas de Llatinoamèrica solen tenir un biaix racial, amb el grup majoritari constituït pels descendents dels colonitzadors espanyols o portuguesos. De l’altra, els descendents dels colonitzats o dels esclaus africans trasplantats a economies d’explotació colonial. També hi ha blancs pobres, descendents de l’abundant mà d’obra barata que va migrar des d’Europa fins a la primera meitat del segle XX, i que en molts casos no van trobar mecanismes d’ascens social.
De fet, posteriorment als cops d’estat militars de la segona meitat del segle XX, les diferències socials no van fer més que agreujar-se, i la típica lluita entre dretes i esquerres, classes altes i baixes, va anar convertint-se en elits tancades darrere els murs d’urbanitzacions amb seguretat privada, al més pur estil dels castells medievals, enfront d’unes imponents perifèries desordenades de faveles i economia informal. L’ordre blindat dels uns enfront del caos absolut dels altres. I, a diferència del que havia succeït abans dels cops militars, ja no hi ha un conflicte de classes articulat sota eixos dreta-esquerra, sinó una violència descontrolada fruit de societats desestructurades.
Els bolsonaristes, com també altres elits més o menys blanques i benestants, parteixen d’un supremacisme racial, econòmic, moral, cultural que deshumanitza els seus rivals polítics. Es va veure clarament en els enfrontaments a Bolívia quan es va destituir Evo Morales, i es veu al Perú en clima de guerra civil quan es va destituir al seu president Pedro Castillo. El problema és que, amb la pràctica desaparició de les classes mitjanes després de dècades de polítiques neoliberals, la major part de societats llatinoamericanes es troben del tot desestructurades. La violència o bé no ha estat eradicada (i això va ser un fracàs de Lula durant els seus mandats, malgrat intents sincers de polítiques socials) o bé continua esdevenint un impediment per a qualsevol procés de convergència social. I la violència és fruit sovint, més enllà de la pobresa, de models familiars fallits, de certa indisciplina social, de les disfuncions d’un sistema educatiu, de les possibilitats de progrés econòmic i social que implica el tràfic de drogues o la delinqüència enfront de salaris baixos i nivells de vida en caiguda lliure de l’economia formal.
A banda de tot això, la immigració de dones llatinoamericanes als Estats Units o Europa, deixant els seus fills a càrrec d’altres familiars, propicien fenòmens com els de les bandes violentes o maras a l’Amèrica Central, on davant l’absència dels progenitors molts adolescents veuen en els gangs una mena de família substitutòria. I quan penetra la violència en una societat, com ha comprovat Lula, és molt difícil que en surti.
De fet, el fenomen de l’evangelisme no s’entén sense aquestes situacions. L’èxit de la religiositat provinent de les sectes protestants patrocinades des dels Estats Units prové directament dels sectors pobres i marginals, i són efectives perquè, a banda de dotar de cohesió i reconeixement de grup i de xarxes col·laboratives, les pràctiques proposades des dels púlpits (no beure, tenir una vida familiar ordenada, endreçar disciplinadament la vida personal i professional), fa que, evidentment la vida dels feligresos millori substancialment, i es miri amb ressentiment els antics veïns que perseveren en una vida desordenada i violenta (el vici i el pecat, segons el seu punt de vista). És per això que les sectes protestants, com a mobilitzadores de la dreta i que en el fons el que reclamen són polítiques restrictives de drets i defensores de la mà dura contra la delinqüència, gaudeixen d’un suport social important entre aquells sectors socials vulnerables, malgrat que esperançats.
A l’altra banda, tenim unes esquerres que encara arrosseguen els traumes de la dura i violenta repressió de 1960-1990. Recordem que, com a escenari secundari de la guerra freda, Llatinoamèrica va viure règims militars, sovint d’inspiració feixista, que, contràriament al que es deia, no només perseguien uns pocs i mal avinguts comunistes, sinó, tal com va denunciar Naomi Klein, es dedicaven a l’assassinat, desaparició, tortura i repressió de líders sindicals, veïnals, activistes socials i qualsevol amb capacitat de disposar d’una interlocució política per consensuar polítiques de cohesió com les que s’havien negociat a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial. Així, sense pràcticament xarxes, i amb una cultura política eminentment populista (i uns líders intel·lectuals majoritàriament reclutats entre el món acadèmic, per tant d’elits desclassades), avui palesen cert naufragi ideològic, tot fent un mix entre el wokisme nord-americà, certa demagògia política i una frustrant incapacitat d’analitzar la pròpia situació que els permeti articular propostes realistes o coherents.
Esclar, que no és d’estranyar que això passi, davant la incapacitat i insensibilitat d’una dreta que considera a indis, afrodescendents o pobres com a subhumans, sense drets. En aquest sentit, perquè ho puguem entendre, el més semblant a les dretes bolsonaristes llatinoamericanes a Espanya és el que representa la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, addicta a les privatitzacions, d’un populisme ofensiu i que guarneix amb demagògia el seu projecte totalitari. De fet, la disfuncional dreta espanyola, més que feixista (una etiqueta que ja s’ha gastat a còpia d’aplicar-la malament) es podria considerar llatinoamericana.
Sempre he considerat ingenu el fet que la política sigui capaç de redreçar problemes extremadament complexos. Lula, que va sortir d’una presó on mai no hauria d’haver entrat, com deia, va fer polítiques possibilistes, encara que insuficients per arreglar un país que té la desigualtat com a principal problema. No ho tindrà gens fàcil. I no només per l’existència d’una dreta (i unes elits) que el consideren il·legítim, i com hem vist, li faran la vida impossible, sinó perquè tampoc els principals damnificats d’un sistema desigualitari no tenen gaire clar què fer per arreglar les coses.
7 
2 
