Les estructures sociopolítiques modernes fa temps que han incorporat la planificació estratègica com una eina imprescindible per als estudis i la definició de les polítiques de seguretat. El disseny d’aquestes polítiques no es pot abordar a dia d’avui sense una diagnosi prèvia de la situació, una anàlisi acurada de la percepció d’inseguretat de la ciutadania i l’avaluació i revisió permanent de l’agenda d’amenaces i riscos. La visió estratègica de la seguretat és l’enfocament que ens ha de permetre orientar millor la prevenció dels riscos, les amenaces i la protecció de les persones. Fent de la prospectiva l’abordatge clau en matèria de seguretat pública.
Aquest compendi entre la diagnosi i l’anticipació, i el binomi de les dades objectives (denúncies i fets penals coneguts) i les dades subjectives de seguretat (la percepció d’inseguretat), és la conjunció que millor pot garantir unes polítiques públiques de seguretat flexibles i adaptades en tot moment a les demandes de seguretat, a les noves agendes d’amenaces i a les canviants percepcions d’inseguretat de la societat actual.
L’orientació estratègica és la fase prèvia imprescindible per a una adequada gestió de la seguretat. Una planificació estratègica que abasti totes les dimensions de la seguretat pública, entenent per aquesta aquell enfocament que, amb visió integradora, incorpora totes les variables de les polítiques públiques de seguretat: la policial, la d’emergències, la de protecció civil, la d’extinció d’incendis, etc.
Per planificar, cal que el sistema incorpori instruments d’ordenació estratègica. A Catalunya, aquests instruments es van concretar l’any 2003 amb l’aprovació de la llei d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya. Tota la planificació de seguretat pública, ja sigui municipal o supramunicipal, o bé de caràcter general, sectorial, estacional o específic ha d’estar alineada i ha de seguir les directrius i criteris que emanen del sistema de seguretat pública. Aquestes directrius i criteris venen definides pel màxim instrument de planificació estratègica: el Pla General de Seguretat de Catalunya. Aquest Pla és l’instrument cabdal de planificació estratègica que permet al Govern de la Generalitat integrar les previsions generals de riscos, actuacions i mitjans, inclosos els de seguretat privada, en matèria de seguretat ciutadana, emergències, seguretat viària i totes aquelles que afecten la convivència ciutadana, la seguretat de les persones i els béns a Catalunya.
Des de l’any 2006, i fins al 2019, Catalunya ha disposat de manera ininterrompuda de Pla General de Seguretat. En cinc ocasions, el Govern ha aprovat aquest instrument i s’ha presentat al Parlament de Catalunya tal com la llei preveu. No obstant això, a dia d’avui, i des del 2019, Catalunya no disposa de Pla General de Seguretat. I des del 2019 al país i al món han passat moltes coses que han impactat de manera directa en les agendes de riscos i amenaces, fet que ha comportat l’aparició de nous reptes de la seguretat i el naixement de noves percepcions ciutadanes. Riscos, que l’agenda no tenia incorporats, com la pandèmia del Covid-19 i els seus profunds, persistents i sistèmics impactes, que ara cal tenir en compte.
No planificar en matèria de seguretat no posa en risc el dia a dia de la gestió de la seguretat, ni de la gestió de l’emergència. És a dir, no impedeix la gestió ordinària ni reactiva de fenòmens com són la delinqüència, la violència sobre les persones, la resposta a l’emergència o l’extinció d’incendis. Però no disposar del màxim instrument de planificació estratègica al nostre país sí que ens ha d’alertar, perquè l’absència de l’eina que ha de servir de guia i orientació a tota la planificació de seguretat sí que afebleix la capacitat i les aspiracions que les polítiques de seguretat han de tenir.
La planificació estratègica és una inversió que democratitza la seguretat, incrementa la participació dels agents socials i de la ciutadania en general i fa de la rendició de comptes i de la transparència la seva marca d’identitat. Quan no es dissenyen polítiques públiques partint de la planificació estratègica, es gestiona de manera reactiva. Cal diagnosticar, identificar riscos i amenaces, i situar les prioritats de la ciutadania en l’eix de la definició de les polítiques públiques. En definitiva, cal superar la visió estato-cèntrica i fer-la evolucionar cap a una perspectiva més humano-cèntrica.
També cal planificar per innovar. Incorporar les noves amenaces i els nous riscos que tenen a veure amb conceptes com la seguretat mediambiental, la seguretat econòmica, la seguretat alimentària, la seguretat de la salut o la seguretat política. La planificació estratègica no pot ser aliena a les noves incerteses i a les noves preocupacions. I, sobretot, el que no pot ser és que no n’hi hagi. La qualitat de les respostes que han de bastir el sistema de seguretat depèn d’aquesta. L’absència actual de planificació estratègica està generant un buit que, si no es resol, comportarà l’empobriment de tot el sistema. Si només es gestiona i no es planifica amb ambició estratègica, les conseqüències no són només l’acomodació reactiva a la gestió del dia a dia, sinó la subordinació estratègica i l’empetitiment de les respostes de seguretat a Catalunya.
—————
Andreu J. Martínez és professor associat a la UB
2 
